Àngels Bassas: “Si un llibre excita sexualment el lector és que anem bé”

BarcelonaActriu que escriu o escriptora?

Ara ja ho puc dir: sóc actriu i escriptora. Tinc agent literària i tot! Escric des de sempre, però em faltava la confiança per ensenyar-ho. Quedar finalista del premi Pla va ser... Vaig haver de seure. A la gala, la gent creia que hi anava a presentar-la. I no, hi anava com a finalista!

O sigui que no creus en les fronteres gremials...

La gent que em mira amb reticències com a escriptora, que em llegeixi primer i després que opini. La novel·la acaba de sortir i ja tinc tuits de persones que no conec de res dient-me que se l’han polit en 24 hores. Em sembla fascinant.

Què els dónes?

Crec que la història atrapa perquè hi ha la passió que tinc a l’escenari, i probablement el sentit del tempo i de l'espectacle. Com a actriu, sé quan una cosa decau, i aleshores retallo o tiro cap a una altra banda.

Ets d’escriure i reescriure?

Sí, sobretot perquè vaig començar la novel·la fa tretze anys i en la història de la protagonista hi ha una evolució. Gairebé tot el llibre és un ‘flashback’, mira deu anys enrere. No veus les coses de la mateixa manera amb la perspectiva de deu anys. Que és una mica el que va passar a mi...

De fet, el llibre té tocs autobiogràfics. I parla molt de la faràndula. Els paral·lelismes seran inevitables.

[Somriu amb murreria] I per què no, aquesta part de morbo? Tots tenim referents, la identificació és meravellosa, però l’ha de fer cada lector. Cadascú veurà la seva Maria, la seva Carlota Siurana... No he fet una autobiografia, és ficció. Però el bon escriptor explica molta veritat, vivències i coses que ha vist. I és evidentíssim que parlo d’un ofici que conec de primera mà. Per exemple, hi ha un capítol sobre les estrenes...

Sí. No sé si et dirigiran més la paraula els teus companys de professió...

Tu creus? [Riu]

Hi retrates sense embuts la foguera de les vanitats de la professió.

Adoro l’ofici. I en la novel·la hi ha molt d’amor per la professió. Però a vegades em molesta que sigui més important vendre’t que la feina mateixa. Això no hauria de passar.

I per què passa?

Perquè, pobrets meus, tant els actors com els directors viuen amb tanta precarietat laboral que necessiten, necessitem, un hortet de relacions, perquè si no desapareixes del mapa. Molta gent es fot de gana en aquest ofici. Hi ha gent que està hipotecant cases per continuar treballant, al servei de l’art.

¿A Catalunya hi ha massa actors o massa poca indústria?

Aquí la cultura no es valora prou. A Anglaterra fan sirs els actors. Aquí som uns desgraciadets. Molta gent es fot de gana. Sembla mentida que els polítics no vegin que la cultura és un dels pilars de la societat, amb la sanitat i l’ensenyament.

Un dels pilars de la teva novel·la és un erotisme descarat, sense eufemismes. Una cosa que aquí es fa poc i que encara és menys freqüent que ho faci una autora, en femení...

Sí, i jo reivindico aquest atreviment! És que ja n’hi ha prou que una dona no pugui parlar obertament de sexe! Jo no tinc por de dir les coses pel seu nom. Hem de poder parlar de les coses que poden excitar una dona. La Maria parla obertament de les seves sensacions físiques. Som dones i una dona als 40 anys està en la seva plenitud sexual...

Millor als 40 que als 30? És una idea que injectes en la novel·la...

Sí. La Maria té un despertar molt bèstia als 40 anys. La dona madura té dret a reivindicar la sexualitat, té dret a tenir una posició de poder i a moltes coses que encara li estan vetades...

Reivindiques la sexualitat i però també llances advertiments, contra la idea del príncep blau, per exemple.

És una idea terrible que ens fiquen al cap, és ancestral. És a l’inconscient col·lectiu, com diria Schopenhauer. I això ho hem de canviar. Diguem prou al que hem heretat. Deixem de ser barbies, siguem en tot cas barbies subversives.

Però tampoc renuncies al romanticisme i la passió...

És la paradoxa de la protagonista, que encara busca algú autèntic però s’adona que costa molt trobar-lo. Cada vegada són més difícils les relacions. Tenim un món tan ple d’estímuls que ens hem fet addictes al canvi, costa molt trobar una relació duradora i compromesa.

La novel·la flirteja amb el sexe intens, i amb el joc de la submissió. Però al final hi ha un gir...

Se’m va acudir gairebé a l’últim moment. Al principi tenia un altre final. En certa manera em va sorprendre a mi mateixa.

I conté un altre advertiment...

Sí. Que en el sexe podem jugar a tot, podem donar-nos completament i posar-nos en mans de l’altre, però sempre si és voluntari i ho fem tots dos. Jo em dono si tu et dónes.

En època de fascinació per ’50 ombres d’en Grey’, s’està detectant que les adolescents tornen a caure en històries de dominació masculina...

Que els homes tinguin clar que nosaltres diem: ‘Senyors, això va a mitges, i no hi ha dominació, no l’acceptarem’. És el que he volgut deixar clar, fugint precisament del que pot projectar ’50 ombres d’en Grey’...

Però...?

Però també hem de posar fi al moralisme que impedeix acceptar determinades fantasies sexuals de les dones. La sexualitat femenina és molt potent. Hem de poder dir que a les dones els exciten determinades coses que fins ara no es podien dir.

També vols defensar que es pot ser mare sense deixar de ser dona...

Una cosa que he vist que passa massa vegades. I no pot ser. Hem de poder ser mares, dones i tenir una carrera potent. A mi em diuen sovint: “És que no pares”, amb ironia, sobretot des que escric. Què passa? ¿Una dona no pot compaginar diversos oficis? ¿No podem ser dones del Renaixement?

Et sents dona del Renaixement?

Una mica! ¿O és que només pot haver-hi homes del Renaixement? Va, fem una generació de dones del Renaixement!

A part de fer dos oficis, com a escriptora ja has tocat tres gèneres. Infantil, teatre i, ara, novel·la. Et quedaràs enganxada a la novel·la?

M’agraden tots! M’ho passo pipa escrivint contes per a nens, perquè hi crec molt i penso que és important escriure per a nens tractant-los com els éssers intel·ligents que són, amb un lèxic ric i amb molt de simbolisme.

De simbolisme i de flirteig amb la poesia n’hi ha a ‘Dóna’t’, en pàgines en què jugues visualment amb la disposició de les frases, com si t'acostessis al cal·ligrama...

Espero que la gent se n’adoni! Vaig dir a l’editorial que allò, que jo en dic prosa retallada, era fet expressament, que s’havia d’imprimir així, com fent un dibuix, i haig de dir que m’ho van posar molt fàcil. Hi ha gent que m’ha dit que he creat un gènere nou, perquè hi ha passatges molt poètics.

T’hi veus fent poesia-poesia?

No, les lleis de la mètrica em matarien. No em veig amb aquestes cotilles...

Ara tens la novel·la a les llibreries i arriba el torn de la crítica. El gremi dels crítics és un dels que reben fort al llibre.

N’hi ha de bons però també de dolents. Si tens una feina de criticar has d’estar molt preparat. Això de dedicar-te a jutjar els altres... Uf!

Com a actriu la crítica t’ha tractat bé i ja no et deu fer por. Però ara tens una novel·la, això és nou...

Sé que si em fan una mala crítica m’ho passaré malament, però no deixaré d’escriure. El que m’importa més és si agrada a la gent. Estaré contenta si faig passar una bona estona als lectors, si algú em llegeix i somriu o s’emociona...

O s’excita...

Sí! Algun home ja m’ho ha dit. Perfecte! Que meravellós que la literatura ens exciti, que ens excitin les paraules i no només les imatges. Si un llibre aconsegueix excitar sexualment és que anem bé.