Angélica Liddell: “Estic obsessionada amb el meu final”

BarcelonaAngélica Liddell (Figueres, 1966) crea a partir d'allò que més l'obsessiona. L'artista, caracteritzada per la seva radicalitat, ha explorat els últims anys als escenaris temes com la caritat i el perdó, el patiment, el puritanisme i la humiliació de les dones. Des de fa un temps, Liddell no pot deixar de pensar en la seva desaparició, fins al punt que ara ha convertit les seves cavil·lacions en un espectacle de sis hores, Vudú (3318) Blixen, que s'estrena aquest dissabte 18 de novembre al Teatre de Salt dins del festival Temporada Alta, i que també es pot veure diumenge 19. "Estic obsessionada amb el meu final al món, en la sensació d'extinció, més enllà de la desaparició a escena", diu la creadora.

Vudú (3318) Blixen neix "d'un pacte amb el diable amb la baronessa Isak Dinesen com a mediadora" i està construïda com "una història de venjança i un viatge a través de l'horror". La culminació, segons Liddell, és el seu propi funeral, amb un document signat sota notari sobre com vol que se l'acomiadi. "Els dimonis ens condueixen pel camí de la mort i sento que la meva està a prop, és una sensació, no la puc racionalitzar", expressa l'artista. A l'escenari, a banda d'ella mateixa, hi actuaran Nicolas Chevallier, Ian Gualdani, Borja María López i Gumersindo Puche, entre d'altres.

Com ja ha fet en muntatges anteriors, Liddell ha buscat figurants que participin en l'espectacle. En aquesta ocasió, ha seleccionat una quinzena de perfils, entre els quals hi ha dos homes amb barba i dues dones amb els cabells llargs que se'ls hauran de tallar a escena. De fet, el cos propi i els cossos aliens són un dels elements principals de les obres de Liddell, a qui hem pogut veure a l'escenari tallant-se els canells, menjant-se la pròpia sang i fumant amb la vagina. "Quan el meu cos em repugni i m'avergonyeixi a escena, m'expressaré d'una altra manera", diu la creadora. El sacrifici i la venjança també hi apareixen de forma recurrent. "El diable m’ha promès una obra, a canvi he de desitjar la desgràcia d’una persona cada dia de la meva vida. He de lliurar-li a algú en sacrifici. És ben sabut que aquell que desitja la desgràcia dels altres invoca la seva pròpia desgràcia. Això és escriptura. Escriure és la nostra desgràcia", afirma Liddell.

L'absència i el retorn a Barcelona

El nom d'Angélica Liddell és un dels habituals del festival Temporada Alta. Els últims anys hi ha participat de forma recurrent amb obres com Caridad (2022), Terebrante (2021) i Una costilla sobre la mesa: madre (2019), que ha compaginat amb les representacions a Barcelona de peces com Liebestod (2021) i La letra escarlata (2019) dins del festival Grec. Durant 10 anys, però, Liddell no va actuar a la capital catalana, un fet que l'artista havia criticat durament, fins al punt que va rebutjar el Premi Nacional de Cultura del 2019 perquè no li trucaven per treballar a Barcelona. "Aquestes absències fan molt de mal. Es priva al públic d'una part de la seva cultura. Que algú sigui present en una ciutat, un país o un festival depèn exclusivament de la sensibilitat, la confiança i l'amor dels gestors, una trinitat d'elements bastant estranya", assenyala Liddell.

Ara Liddell ha fet les paus amb el teatre català i té el cap posat en les seves creacions, sense fixar-se gaire en què està fent el món escènic del seu voltant. Tampoc coneix altres artistes per les quals ella ha estat un referent, com Juana Dolores Romero. "Em dedico al teatre, però no soc públic, em resulta molt estrany –explica Liddell–. Amb prou feines soc espectadora de res, més enllà del cinema".