Angela Davis crida a la consciència col·lectiva per fer un món més habitable

BarcelonaL’endemà d’un 8-M que s’ha intentat minimitzar i fins i tot s’ha prohibit, i el dia que començava el judici per l’assassinat de George Floyd a mans de la policia als Estats Units, la Universitat Pompeu Fabra acollia entre els seus doctors honoris causa la professora i activista nord-americana Angela Davis (Birmingham, Alabama, 1944). No és casual que totes tres coses passin a la vegada, podria afirmar la mateixa Davis. Perquè la professora defensa a les seves tesis, i també ho va fer ahir, el feminisme interseccional com a palanca de canvi del món; és a dir, la indissoluble connexió entre les lluites pels drets civils i la justícia social.

Des del seu fundacional Women, race and class, publicat el 1981, en què va exposar la paradoxa que el feminisme dominant pogués invisibilitzar les dones racialitzades quan el moviment d’alliberament femení sorgeix de la lluita antiesclavista, Angela Davis ha promogut una evolució d’aquest feminisme (blanc, liberal, mainstream) cap a “un activisme que no té por de la interdisciplinarietat acadèmica, ni tampoc com a moviment”, deia ahir. És a dir, “un feminisme que no té por del gènere, la classe, la raça, el medi ambient..., simultàniament, que reconeix els lligams d’aquestes lluites”, defensa Davis, uns moviments que han de ser solidaris entre si.

Angela Davis observa que vivim “un moment de gran dolor i patiment al món”, però també “un moment d’esperança i optimisme pel futur” perquè per fi està “emergint una consciència col·lectiva” en defensa de la llibertat, del planeta, d’un món més amable per a tots, va dir en una cerimònia en la qual va participar de forma virtual, davant d’una aula magna sense públic i amb una mínima representació institucional, tot i que no per això va ser menys formal i significada. Hi van actuar The Sey Sisters, i les alumnes de l’Aula de Teatre van representar Angela i els vuit mil policies de Maria Aurèlia Capmany, que justament fusionava el mite d’Antígona amb la seva biografia.

Compromís radical

Perquè Angela Davis no només és un referent intel·lectual sobre gènere, raça i classe, d’aquells que és bonic citar el 8-M, amb la frase “No estic acceptant les coses que no puc canviar, estic canviant les coses que no puc acceptar”. És, com va dir el rector Jaume Casals, algú que sempre ha “demostrat el moviment caminant”. L’avui professora emèrita de la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz va néixer fa 77 anys en un barri conegut com el Turó de la Dinamita pel nombre d’atemptats que hi perpetrava el Ku Klux Klan.

Va ser depurada de la universitat per comunista, empresonada amb acusacions falses i perseguida per l’FBI, i res d’això va silenciar-la. Des dels Panteres Negres al moviment Black Lives Matter, ha batallat per denunciar el racisme estructural, dins la policia i dins les presons americanes, que generen dinàmiques pitjors que l’esclavisme. Ahir mateix va assenyalar Europa com a beneficiària indirecte de tot això, i també el capitalisme que asfixia a molts per enriquir a molt pocs. “Quan diem que les vides negres importen, no diem que els negres necessiten igualtat i llibertat. És una oferta col·lectiva per millorar la nostra societat, per a tothom. És una cursa radical per una democràcia millor”.