Andreu Carranza: “Jacint Verdaguer és un boig artista, però no és tonto”

BarcelonaGuanyador de la 47a edició del premi Josep Pla, Andreu Carranza combina l’escriptura de novel·les, poemaris i llibres de narracions amb la música: compon cançons i toca la guitarra a Lo Gitano Blanc, un grup de rumba ebrenca, festiva i contundent. El poeta del poble, que Destino publicarà al febrer, novel·la la vida d’un dels personatges que més s’estima, Jacint Verdaguer.

Per trobar el seu primer contacte amb el Príncep dels Poetes hem d’anar fins a la Fatarella de principis de la dècada dels 60. Associa Verdaguer amb la seva àvia.

Tothom té records nebulosos de la infantesa. En el meu cas, hi ha una música de fons que va quedar sembrada en mi, que són els poemes de Verdaguer que l’àvia em recitava de memòria.

I ja no se’l va treure del cap.

L’he anat llegint, sí. No va ser fins a aquesta última dècada que me’l vaig anar trobant a l’hora de documentar-me per llibres que preparava. Vaig decidir aprofundir més en Verdaguer quan vaig escriure, amb Esteban Martín, La clau Gaudí (Rosa dels Vents, 2007). Per a aquesta novel·la, investigant Gaudí també trobava Verdaguer. El drac Ladó de la finca Güell és el guardià del jardí de les Hespèrides de L’Atlàntida, un dels seus grans poemes èpics!

En rebre el premi també mencionava la connexió amb Joan Maragall. ¿Té pensat dedicar-li una novel·la, també?

Encara m’ho penso... [riu]. La connexió entre Gaudí, Maragall i Verdaguer és que comparteixen el corrent franciscà. En el cas concret de Verdaguer, però, el que em va cridar l’atenció és que es tracta d’un personatge excessiu, romàntic i d’aventura. Per què ens ha estat segrestat de la memòria col·lectiva, aquest Verdaguer? Per què se’l continua estudiant com si fos un poeta carrincló?

¿La novel·la recorre tota la seva vida cronològicament?

No. El llibre, que tindrà unes 400 pàgines, està estructurat en tres parts, i totes parteixen d’un moment concret i van cap enrere. La primera comença amb el primer viatge transatlàntic, que Verdaguer va emprendre als 23 anys. La segona, amb una excursió a la seva muntanya màgica, Montserrat. La tercera arrenca des del paradís de després de la mort: a partir d’aquí, el poeta torna a rememorar alguns dels moments de la seva vida. En tots els casos hi ha un narrador omniscient en tercera persona que explica la història, seguint la idea de Proust: la memòria no és mai lineal.

Els episodis polèmics de la vida de Verdaguer deuen tenir un paper destacat, al llibre.

Hi ha una mica de tot: els lectors trobaran el capellà de la sotana, la maleta i el paraigua sota el braç, que puja al Canigó i rescata la llengua que es perdia, però també l’almoiner del marquès de Comillas i l’home que té la revelació, després de viatjar a Terra Santa, que la seva missió a la vida és la caritat. Poc després de fer 40 anys, mentre el seu prestigi com a poeta és enorme, es converteix en un almoiner a l’engròs i comença a practicar exorcismes amb el pare Pinyol. En un determinat moment, Verdaguer comença a molestar els Comillas i l’Església: se l’ha de fer fora. És un boig artista, però no és tonto. Quan reacciona contra el poder, enceta una prosa periodística d’una gran actualitat. S’avança al Jo acuso d’Émile Zola.

Què en diran, els verdaguerians acadèmics, de la novel·la?

He llegit assajos de les dues grans tendències -la de Ricard Torrents i la de Narcís Garolera- i també Vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer, de Sebastià Juan Arbó. En tots els casos hi ha una gran fascinació per un personatge complex. Quan aquesta complexitat em superava, em deixava guiar per l’instint. He viscut Verdaguer. N’he sentit el batec. Un dia la meva dona em va trobar a casa... fent un exorcisme!