Andreu Buenafuente: “Per ser humorista, si no tens un ego ben moblat, queda’t a casa”

BarcelonaMentre nosaltres dormim, Andreu Buenafuente (Reus, 1965) dibuixa. Després d’enregistrar el programa, el presentador allibera les tensions del dia a dia -i s’estalvia un terapeuta- fent córrer el pinzell per la pàgina. No entiendo nada (Reservoir Books) és la seva primera incursió en l’àmbit de l’humor gràfic.

Quant fa que dibuixes? I com és que ho has decidit publicar?

Jo sempre he dibuixat, però només per a mi. A casa tinc milers de dibuixos. Arriba un moment que em ve de gust mostrar el que faig i contacto amb Reservoir Books, que publiquen El Roto, Juanjo Sáez i Miguel Brieva, i són els millors editant gràfica a casa nostra. Vam acordar una unitat d’estil: dibuixos de matinada, tintes, cal·ligrafia manual...

El format d’acudit i frase remet al dels ninotaires de tota la vida.

Sí, una mica. Jo tinc moltes branques, però últimament m’he interessat per aquest estil. El Perich i el Cesc són dos dels meus tòtems. També El Roto. És una cosa que ha sortit coincidint amb aquests anys de merda que vivim.

Mikel Urmeneta diu al pròleg que els dibuixos et serveixen per ventilar fantasmes i fer neteja.

Els dibuixos em completen perquè, a diferència de la televisió, no he de retre comptes a ningú i no poso filtres. Com que els faig de matinada, de vegades me’n vaig a dormir i deixo assecant la tinta. Quan em llevo l’endemà i els miro, al·lucino. Com qui se’n va de festa i quan s’aixeca diu: “¿Però què vaig fer ahir?” De vegades m’incomoden. Però ja passa, quan treus els monstres a passejar.

L’edat és un tema que apareix repetidament. T’amoïna fer-te gran.

És un clàssic, oi? Quan era jovenet això em sonava molt llunyà. Però parlar de la mort i de com passem per la vida és part de la condició humana i artística. No cal posar-se dramàtic, però és el més interessant. Potser incomoda alguns, però és quan el resultat val més la pena.

Al documental El culo del mundo Jose Corbacho afirmava que tens un ego com un camp de futbol. ¿És per això que el dibuixes tan lleig a ell?

[Riu.] Sempre li dic que allò que va dir no m’ha portat més que problemes. Els humoristes treballem amb l’ego! Necessitem creure que som molt graciosos per sortir cada nit i fer el burro davant la gent. Si no tens un ego molt ben moblat, queda’t a casa.

Primer el documental i ara el còmic. Sembla que cada vegada tens més ganes de mostrar-te.

Són molts anys al negoci. Fa 20 anys que vaig començar a TV3. El meu compromís és anar oferint una versió actualitzada de mi mateix, fins que això duri. Ara, l’Andreu no és un happy que viu en una torre de marfil. És aquí, ha d’anar a demanar un crèdit i barallar-se amb els bancs, lluitar per l’audiència d’un programa cada dia... Això és la vida! I en un entorn molt enfangat.

En un dels acudits, un home pixa al buit i diu: “Això és el que penso dels mercats”. ¿El dibuixant pot expressar el que el productor no pot dir?

Totalment. El productor té sempre uns compromisos que li tallen les ales. De vegades diria coses que perjudicarien la productora i me les haig de callar. A la vida has de fer una mena d’esgrima que, com a dibuixant, he decidit no practicar.

La productora va fer un ERO que va deixar molts treballadors al carrer.

Sí. Jo també segueixo les regles d’un mercat capitalista en què s’ha de lluitar amb dents i ungles per sobreviure. Però intento ser tan honest com puc. De vegades ho aconsegueixo i de vegades no. I és esgotador, perquè al cap i a la fi jo només sóc un còmic. Però per ser això has d’estar dins del sistema. Així que hi transitarem de la millor manera possible.

El culo del mundo va tenir crítiques força dolentes. T’afecten?

A ningú li agraden les crítiques. Però després passa el temps i tot es refreda. Respecto que a algú no li agradi, però és el que volia fer. I les crítiques ajuden, però no són molt importants. De vegades sobreanalitzem, i res aguanta una sobreanàlisi. A més, som una societat que mai acaba de prendre’s seriosament els seus creadors. A mi em vénen a veure amics a casa i quan els explico que pinto mai em demanen veure els dibuixos. ¿No ens podem estimar una mica més, els que fem coses? Som els menys perillosos del sistema!

Però no has perdut les ganes de fer cinema, oi?

No! L’estiu que ve rodaré una comèdia amb el Berto. Tenim ganes de portar al cinema la complicitat tan gran que tenim.