Andrea Arnold: "Les diferències de classe eren tan brutals al XIX com avui"

VENÈCIADesprés de la seva revelació amb Fish tank , la directora britànica Andrea Arnold torna amb una atípica i fascinant adaptació de Cims borrascosos , rodada amb actors no professionals i alguna estrella televisiva (Kaya Scodelario, de la sèrie Skins ), plena de paraulotes i paral·lelismes amb el món d'avui i protagonitzada per un Heathcliff que, per primera vegada, adopta els trets d'un jove negre.

Ha dit que adaptar un llibre tan conegut era "una idea de bojos". Per què s'hi va llançar?

Sempre havia dit que mai no adaptaria una novel·la, o sigui que és força irònic que hagi acabat triant la pitjor de totes. Tothom té una idea molt diferent sobre la novel·la, sobre l'aspecte dels personatges i el significat d'aquesta història d'amor i desamor, o sigui que no era fàcil enfrontar-s'hi. Alhora, penso que he seguit el meu instint. El llibre sempre m'ha agradat molt. Entre altres motius, perquè conté molts dels temes que he tractat en les meves pel·lícules anteriors.

De fet, ha filmat la campanya anglesa igual que el suburbi empobrit de Fish tank : amb càmera nerviosa i centrant-se en les diferències de classe.

He treballat en continuïtat amb el que havia fet abans, amb un estil visual, un pols narratiu i uns interessos temàtics similars. La càmera en mà m'agrada perquè permet que els actors no se sentin envaïts. Com que aquest cop he treballat amb tants actors no professionals, era important que no se sentissin encotillats. Pel que fa a les diferències de classe, eren tan brutals [al segle XIX] com avui o encara més. Això ja es percep al llibre i, a més, té ressò en els nostres dies. No en podia prescindir.

La novel·la ha estat interpretada en clau feminista, marxista i freudiana. Quina interpretació ha volgut privilegiar?

No he volgut centrar-me en una sola clau de lectura. Volia que hi poguéssim trobar tot això i encara més, com ara elements gòtics, sadomasoquistes i incestuosos. Espero que totes les interpretacions continuïn sent possibles.

¿La violència de la natura reflecteix el paisatge interior dels protagonistes?

La natura és violenta per definició, tal com segurament ho som els humans. Tot i que no m'ha quedat mai del tot clar si, com a humans, som un producte de la biologia o més aviat de l'educació que rebem. Però em penso que no sóc l'única [riu].

L'han comparada repetidament amb Ken Loach i Mike Leigh. Hi està d'acord?

Sí, aquesta és sempre la pregunta número 1. Gràcies per deixar-la per al final [riu]. Segons la meva opinió, no m'assemblo gens ni a Ken Loach ni a Mike Leigh. Però és que tampoc penso que Loach i Leigh s'assemblin entre ells! El que compartim és un interès pel context social i per fer pel·lícules que no són gaire comercials, però em sembla un parentesc mínim. Alhora reconec que, sense cineastes com ells, no sé si m'hauria convertit en directora. Van saber resoldre el conflicte entre art i indústria, en el qual sempre oscil·la el cinema, d'una manera molt equilibrada. I això, sens dubte, m'ha inspirat en la meva manera de fer.

De vegades, sembla que s'hi oposi deliberadament, com si volgués demostrar que el cinema social no té per què estar homologat per Loach.

No és una decisió conscient, si és el que em pregunta. Mai no he tingut una estratègia predeterminada. Però sí que persegueixo una esplendor visual que potser no es troba a les seves pel·lícules. Vull crear imatges belles. No vull que les meves pel·lícules siguin grises i miserables.