El jovent pren les armes a Berlín

Enviat especial a BerlínDilluns a la nit, mentre Catherine Deneuve assistia a la gala solidària dels premis Cinema for Peace amb Carles Puigdemont, la premsa acreditada al Festival de Berlín descobria la nova pel·lícula de la veterana actriu francesa, una de les últimes grans dives en actiu del cinema europeu de la segona meitat del segle XX. Dirigida per un altre veterà, André Téchiné, L’adieu à la nuit para atenció a la problemàtica dels joves francesos que es radicalitzen i s’uneixen al jihadisme a través de la figura del jove Alex, que passa uns dies a la masia de la seva àvia Muriel (Deneuve) abans d’anar-se’n a Síria per unir-se a l’Estat Islàmic amb la seva futura dona i un amic.

Téchiné alterna el punt de vista de l’Alex, que s’ha convertit a l’islam i està decidit a deixar enrere la seva vida anterior, i una Muriel primer confosa per la religiositat del noi i posteriorment horroritzada quan descobreix què està a punt de fer el seu únic net, que pràcticament s’ha criat amb ella després de perdre la mare en un accident. Però també intenta comprendre els perquès i les raons del net i contacta amb un exjihadista rehabilitat que la intenta ajudar explicant-li la seva història i els seus motius, principalment la necessitat de donar sentit a una vida més aviat alienant, sense grans mancances ni grans estímuls.

No és el primer cop que el cinema francès s’acosta al tema: ja ho va fer Bruno Dumont a Hadewijch (2009), Bertrand Bonello a Nocturama (2016) i Laurent Cantet a El taller d’escriptura (2017). Queda clar que els atemptats contra Charlie Hebdo i la sala Bataclan han provocat una commoció en la societat francesa que el seu cinema intenta desxifrar i comprendre. A través de la figura de Deneuve, sempre convincent, L’adieu à la nuit retrata la confusió d’una societat que percep aquests casos com un fracàs dels seus valors. I Téchiné té cura de no caure en els estereotips racials a l’hora d’aproximar-se als joves radicals, d’orígens ètnics diversos. És admirable l’esforç del director, però els dies de La meva estació favorita (1993) i Els joncs salvatges (1994)queden lluny i ara es troba a faltar un director més en forma i que abordi la qüestió a través d’un dispositiu dramàtic menys convencional.

Una Camorra precoç

En la competició oficial, La paranza dei bambini també va barrejar violència i joventut, però en aquest cas amb l’escenari dels suburbis de Nàpols i l’origen d’una novel·la de l’italià Roberto Saviano, La banda dels nanos, crònica de l’ascens i caiguda d’una banda de la Camorra formada per adolescents. Dirigida per Claudio Giovannesi i amb Saviano implicat en el guió, el film retrata la fascinació per la violència que regna entre els joves napolitans, que veuen en les famílies mafioses de la ciutat ídols dignes d’admirar i imitar. El crim pot semblar l’única opció que tenen els nois, però no hi arriben desesperats sinó delerosos de formar part d’aquest món i amb ganes de deixar ràpidament la seva empremta.

“Sempre hi va haver nens a la Camorra però ara, per primer cop, hi ha clans liderats per nens de 14 o 15 anys”, va explicar Saviano a Berlín. Al Nàpols de La paranza dei bambini les coses van de pressa i els joves protagonistes en poques seqüències passen de fer malifetes com ara endur-se un arbre de Nadal a robar en una joieria. I quan un vell mafiós en arrest domiciliari els proporciona armes, el ritme encara s’accelera més. “La regió de Nàpols té una taxa d’abandonament escolar altíssima -deia Saviano-. Hi ha molts nens que no van a l’escola i tots aquests nois volen diners i una mica de poder, i les armes són el camí més curt per aconseguir-ho”. La pel·lícula, tanmateix, cau en una certa glamurització de l’assalt dels personatges al món de la màfia que contradiu el seu suposat esperit de denúncia social. El que vol explicar La paranza dei bambini ja ho havia fet molt millor una altra adaptació de Saviano, Gomorra, a través d’una de les seves històries, la dels dos adolescents que troben armes i drogues.

La proposta més exigent

És habitual que els films més convencionals de la competició siguin alemanys, però ahir va passar just el contrari: I was at home, but..., d’Angela Schanelec, és la proposta més exigent vista fins ara al festival. La misteriosa reaparició d’un adolescent que havia desaparegut una setmana sacseja el món de la seva mare, a qui el film segueix construint un relat de violentes el·lipsis, recreant-se amb certa opacitat en situacions desconcertants. Una conversa fascinant entre la dona i un cineasta al qual critica per barrejar actors professionals i amateurs ofereix potser la clau d’una pel·lícula misteriosa i difícil, però plena d’idees i amb un magnífic ús de la cançó Let’s dance de David Bowie versionada per M. Ward.