Ariadna Fitó ha anat recollint les biografies de molts anarquistes. Amb Casañas, però, l’unia una amistat molt especial. Ell la va acabar acollint com a una neta. Van parlar hores i hores, que Fitó va enregistrar, i en què el veterà anarquista li explicava què era per a ell l’anarquisme: “Amb tot, no he estat mai una persona dogmàtica o tancada. Més que creure, m’ha agradat escoltar. Hi ha els que creuen, hi ha els que més aviat dubtem. Però no dubtem pas perquè no creguem en res sinó perquè sempre volem descobrir i conèixer coses noves. Tant idees com persones. Jo ja he fet noranta anys, però no vull donar lliçons a ningú. Jo només vull aprendre. A més, cadascú ha de pensar com vulgui. Això és la llibertat! Fins i tot estic casat amb una dona catòlica, de les que van a missa! Ens hem comprès i ens hem respectat sempre l’un a l’altre, malgrat la diferent manera de pensar”, explicava Casañas a Fitó en una d’aquelles llargues converses.
Quan Casañas va morir, Fitó i Antoni Estradé, el descrivien així en l’obituari: “Era de tarannà obert, tranquil, sempre escoltant, ple de bon humor i de confiança en el futur. Era càlid, cordial, proper, valent, compromès, optimista, modest, amable. Atent”. Fitó recorda que ja havia fet els 90 anys però estava atent a tot el que passava al seu voltant: “A vegades ens assèiem en un banc i observàvem la gent, imaginant les seves vides –diu Fitó–. Hi havia una frase que sempre repetia, que la gràcia de ser anarquista és que et podies entendre amb tothom. Per a ell, la fi mai podia justificar els mitjans, l’anarquisme era predicar la bondat en totes les esferes de la vida, sempre fer el que voldries per a tu”. Fitó explica que Casañas sempre deia que érem afortunats de poder llegir els diaris lliurement: “Ells es jugaven la pell per repartir papers que escrivien com podien”. Casañas també valorava molt la llibertat que havien aconseguit les dones.
Les cartes de dos amics anarquistes que algú es va descuidar en un banc
El Josep i l’Enric van compartir guerra i exili i mai van abandonar els seus ideals
BarcelonaUn llibre, Lletres de soldats. Cartes del front de l’Ebre (Fundació Carles Pi i Sunyer), dedicat per l’autora, Clara Capdevila, i tres cartes escrites el març del 1958, el desembre del 1970 i el febrer del 1971, amagades a les primeres pàgines. Totes firmades des de la població francesa de Sevran amb el nom de Josep i adreçades a un tal Enric. Llegint-les podem saber que s’estimaven molt, que van lluitar junts a la guerra, que van passar pels camps francesos i l’exili, que eren idealistes, que van compartir moltíssimes coses, que van ser fidels a les seves idees anarquistes fins al final, que creien en la igualtat i en la cultura, que tenien ganes de retrobar-se i abraçar-se. A les cartes el Josep explica que estava molt content perquè a França la seva filla Núria havia pogut estudiar a la Universitat, havia estat a les barricades del Maig del 68 i era una dona lliure “com les heroïnes del 36”.
Aquest Nadal algú es va descuidar en un banc, davant el número 20 del carrer Vallirana, aquest petit tresor epistolar. Javier Velilla en va fer fotografies, va obrir un fil a Twitter i va penjar cartells al barri del Farró per trobar-ne el propietari. De moment no hem pogut esbrinar qui va perdre el llibre, però a vegades les xarxes socials arriben al destí adequat i, gràcies a l’historiador Jordi Ramos i a la sociòloga Ariadna Fitó, hem pogut esbrinar qui eren en Josep i l’Enric.
La identificació dels dos amics
Ramos, que ha recorregut un munt d’arxius i ha investigat a fons centenars de petites històries sobre edificis oblidats i personatges anònims, només llegint a Twitter un fragment de la carta en què en Josep parlava de la seva dona, la Conxita, i amb els anys i la població des d’on van ser enviades, va saber que els dos amics eren Enric Casañas i Josep Gatell. Fitó, que tenia una gran amistat amb Casañas, amb qui va parlar hores i hores per escriure la seva tesi (Fer-s’ho un mateix. Utopia, ètica i socialització: les formes elementals de vida d’una anarquista), va aportar molts més detalls a aquesta història d’amistat.
Gatell va morir a França el març del 1971, només uns dies després d’escriure l’última carta al seu amic: “En la meva última carta ja et feia un resum breu i incomplet de la meva vida aquests últims anys. No crec estar satisfet de la meva vida, solament els imbècils viuen satisfets i feliços, he fet tot el que he pogut, i he pogut molt poquet, continuo sent un pària modern de la societat capitalista, una víctima d’aquesta civilització inhumana que els homes lliures de les generacions venidores jutjaran amb horror”, escriu. I acaba acomiadant-se de l’home amb qui havia compartit tantes coses: “Una abraçada del teu germà que mai t’oblida”.
Casañas va morir molts anys després que el seu amic, el desembre del 2015, a l’edat de 96 anys. Va tenir un únic fill, el Germinal, que no va arribar envellir. Quan l’Enric ja havia complert els 60 anys es va enamorar de la Maria Teresa, que encara viu. S’estimaven moltíssim. “L’Enric era una persona molt bondadosa i molt generosa, la seva obsessió era que les idees circulessin, convidava a dinar i donava el millor que tenia a tothom que anava a veure’l –explica Fitó–. Vaig repassar tots els documents i llibres que tenia a casa i no vaig veure mai aquest llibre, el devia donar a algun estudiant o historiador”.
Una llarga tradició anarquista
Ni Gatell ni Casañas van renunciar mai a les seves idees i van fer els impossibles per transmetre-les. Casañas, que va néixer a Gràcia el juny del 1919, era nebot de Simó Piera, company de Salvador Seguí. Venia d’una llarga tradició anarquista i des de petit es va nodrir dels ideals dels que creien en un món sense estat ni classes socials. El seu avi havia sigut federalista i va ser un dels fundadors del Centre Republicà de Badalona i del Centre Espiritista. La seva mare va anar a l’Escola Moderna de Badalona i el pare va participar en la vaga de la Canadenca. “En aquells anys teníem la fortuna de poder comptar amb una tradició sindical molt plena, molt rica d’idees –va explicar en una de les moltes converses amb Fitó–. El moviment llibertari era riquíssim. Nosaltres hi somiàvem en totes aquelles idees. Què coi, hi somiàvem. Hi vivíem!”.
Gatell i Casañas es van conèixer a Santa Coloma de Gramenet, en aquell ambient anarquista, i es van fer de les Joventuts Llibertàries. “Tant a casa com al barri, i no diguem al sindicat! Vivíem molt l’ambient polític d’aquells anys”, explicava Casañas, que tenia 11 anys quan es va proclamar la Segona República. El van detenir per primera vegada als 15 anys per participar en actes de sabotatge durant la vaga del transport. Era el març del 1935 i el van portar l’Asilo Duran, on va estar incomunicat i el van apallissar. Amb el cop d’estat de Franco es va allistar com a voluntari. Acabava de fer 17 anys. Va anar al front d’Aragó amb el seu amic Gatell, a la columna Ortiz. Va estar a Belchite durant un any. “La guerra és assassina. Per això durant la guerra vam haver de fer del que no érem: nosaltres érem pacifistes i antimilitaristes, però teníem clar que volíem guanyar”, va dir el veterà anarquista a Fitó. Del font d’Aragó va anar a l’Ebre. I d’allà, amb Gatell, a l’exèrcit de l’Est. Els dos amics, junts, van passar la frontera fugint de l’exèrcit rebel i van sobreviure a Bacarès, Argelers...
Per poder sortir dels camps francesos van entrar a treballar en una companyia de treballadors estrangers i, amb l’ocupació de França, Casañas va tornar a Barcelona de manera clandestina. Era el 1943 i acabava de fer 25 anys. Els dos amics van tornar a compartir uns anys a València, on van treballar en el negoci que tenia el pare de Gatell, i després, fugint d’aquella Espanya grisa i fosca del franquisme, van marxar al Brasil, on també van participar en el moviment anarquista. Casañas va acabar tornant a Barcelona i Gatell va anar a viure a França, on va morir el març del 1971, poc temps després d’haver escrit la seva última carta a l’amic que mai va oblidar: “Prenc la ploma, per escriure al meu millor amic, al meu germà espiritural, amb el qual, durant llargues èpoques de la nostra vida, els nostres destins han estat comuns”.
No sabem qui va perdre aquestes cartes, ni per què eren en un llibre amb relats dels soldats de la Batalla de l’Ebre. Fitó, que ha contactat amb els nebots de Gatell i amb la viuda de Casañas, explica que la família estaria d’acord en donar els documents, si no apareix el propietari, a la Biblioteca Arús. Si algú en té més pistes, agrairíem que es posés en contacte amb l'ARA per poder explicar quin va ser el recorregut que van tenir aquests últims anys. Sigui com sigui, les cartes ja no cauran en l’oblit, ni tampoc la història d’aquests dos amics que mai van deixar de creure en un món més lliure i menys injust.
Les cartes:
Aquests són alguns fragments de les cartes que es van escriure:
"La vida continua, estimat Enric, el món no para de rodar, les nostres penes i alegres són com el fum que es dissol dins l’èter de l’espai, i ara tu tens el teu fill, fes-ne un home! Com aquell altre Germinal, de ‘Sembrando flores’, fes-ne un home lliure, amb els teus anhels de llibertat i de dignitat humana"
"I penso morir fidel a les idees més belles, més humanes, més dignes que l’home ha concebut. Tinc una hermosa biblioteca, com tu ho diries, i aquesta és la meva gran satisfacció"