Ana Morgade: "És una estupidesa viure a Catalunya i perdre’s la cultura en català"

BarcelonaEl 2019 la humorista i presentadora Ana Morgade (Madrid, 1979) va decidir allunyar-se de la televisió per bolcar-se en un projecte de ràdio, el programa Yu d'Europa FM i Vodafone, i per prioritzar la seva faceta com a còmica als escenaris. Sense cap remordiment després d'aquella decisió, Morgade ha eixamplat la seva experiència com a monologuista i continua reclamant més espais i menys judicis a les còmiques dones. Aquest divendres actuarà al Teatre Borràs dins del festival In Risus.

Per primera vegada actues al costat de la còmica argentina Charo López. Com serà l’espectacle?

— Amb la Charo López fa cinc anys que hi comparteixo escenaris, però fins ara no havíem fet stand-up juntes. Hem preparat un xou a través de videoconferències, esquivant dificultats com la diferència horària i la conciliació maternal. Una de cada tres reunions ha tirat endavant i farem un xou espectacular.

Fa un temps vas deixar la tele i vas donar prioritat a la feina a la ràdio i als escenaris. Per què?

— Vaig deixar Zapeando perquè tenia ganes de coses noves. Feia un programa diari en directe i hi havia molts compromisos que no podia agafar perquè estava atrapada en un horari molt rígid. Em va aparèixer l’oportunitat de fer el Yu i no m’hi vaig poder resistir. Ara fa tres anys que hi soc, ho he anat compaginant amb altres coses. Si tens una feina que et diverteix, el millor és poder provar-ho tot a tots els llocs que puguis.

L'octubre passat et vas plantar al Festival de Cinema de Valladolid vestida amb una funda de vestits per reivindicar els cossos fora de norma. Com et relaciones amb el teu físic?

— Sempre hi he tingut una relació basada en impossibles. Ens han venut que mai ets prou jove, mai estàs prou prima, mai ets prou guapa. Amb tanta pressió, arriba un moment que o trenques amb les exigències o vius acomplexada. Amb els anys he aconseguit que cada vegada em sigui més igual. Però quan treballes a la televisió el teu físic és fonamental perquè et donin feina, sobretot si ets una dona. Vius sempre sotmesa al judici públic. La gent constantment fa comentaris sobre la roba que portes, sobre com et veus. No s’adonen que segurament a ells no els agradaria sentir-ho cada matí.

Fa unes setmanes vas respondre a un usuari d'Instagram que et criticava per la roba que portes. ¿És millor contestar que ignorar?

— Tothom diu que és millor no respondre, però arriba un moment que si a les xarxes socials només parlen els que insulten i ofenen i la resta callem, estem cedint el pati de l’escola als assetjadors. De tant en tant cal tenir algun límit i recordar a la gent que els podem contestar, sense entrar en un to agressiu, amb educació. És una manera de demostrar a la resta que en podem parlar sense faltar al respecte.  

Com a dona humorista, ¿et sents sola en un entorn masculinitzat?

— Cada vegada menys. Quan vaig començar érem molt poques amb espais, però ara hi ha moltes dones boníssimes fent comèdia i amb visibilitat. Em fascina que hi hagi tantes dones i que omplin més ràpidament els estadis que els còmics homes. Això significa que el públic ho vol i ho necessita. És el millor senyal del món.

En alguns casos d’humoristes homes, la gran majoria del seu públic és masculí. Què en penses?

— No passa res perquè consumeixis un tipus d’humor i no en consumeixis un altre. El que em sembla trist és que es jutgi o es prohibeixi. Si només et ve de gust veure còmics homes al llarg de la teva vida, a mi em semblarà arbitrari i sense gaire sentit, però cadascú té dret a fer les excentricitats que vulgui. El problema és que hi ha un prejudici molt fort cap a les còmiques. M’he passat tota la vida veient monòlegs de còmics sobre problemes exclusivament d’homes i he estat capaç d’empatitzar-hi. Fer comèdia consisteix en agafar una cosa que ha passat a algú i convertir-la en especial per la manera com l'expliques. Això és universal i és igual qui ho faci. Per això em sembla demencial que cada dia haguem d’escoltar que les dones no tenen gràcia.

Quina relació tens amb Barcelona?

— Vaig gaudir molt vivint a Barcelona, van ser gairebé tres anys. Vaig estar treballant amb Buenafuente i quan va acabar el programa m’hi vaig quedar més temps perquè hi tenia la vida muntada i és una ciutat que em fascina. Sé que és un clixé, però abans de treballar baixava a nedar al mar i era un luxe absolut.

Mentre eres a Catalunya vas aprendre català. Per què ho vas fer?

— Em semblava el més lògic del món. Si tens un idioma fantàstic i el pots aprendre al carrer, practicant i escoltant la ràdio i la tele, per què no fer-ho? És una bestiesa viure a Catalunya i perdre’s la cultura en català, no poder anar al cine o al teatre que no està en castellà, només per no saber l'idioma. La gent em deia que aprengués un idioma pràctic, però per aquesta regla de tres tots hauríem d’estar estudiant xinès. No pots fer comptabilitat amb la cultura. Ho has de fer pel plaer que t’aporta, per tot el que t’enriqueix. No es tracta de buscar-li un benefici com si fos un sou.