Ana Guerra: “Sempre he sigut feminista, però abans no sabia definir-ho”

BarcelonaAna Guerra (San Cristóbal de La Laguna, Tenerife, 1994) forma part del trio de cantants més exitoses de la nova generació empoderada i feminista d’ Operación Triunfo, trio que completen Amaia Romero i Aitana Ocaña. La canària presenta aquest dijous el seu primer disc, Reflexión, al festival del Reial Club de Polo.

Arribes després de signar centenars d’exemplars del teu llibre a la Fira de Madrid.

Tenia ganes d’explicar tot el que m’ha passat, i a la meva manera. Tinc la sensació que la gent que llegeix el llibre entén moltes més coses de mi que abans. Les signatures són una bogeria de cues, que em serveixen per adonar-me que ho hem fet bé.

Has publicat llibre i disc amb pocs mesos de diferència. Això és no parar de treballar.

Estic dormint superpoc [riu]. Soc una cantant que ha volgut explicar-se millor en el paper, res més. Vull que quedi clar que no em considero escriptora. Però sí, és molta feina, vaig d’una cosa a l’altra i de vegades no sé si em toca signar llibres o discos. De tota manera, és extremadament bonic veure que puc passar-me tres hores signant en un dia com el de Sant Jordi.

Escoltant el teu primer disc, hi ha força reggaeton: Bajito, Con una mirada o Vete de mí.

El que hi ha és un batibull de coses que m’agraden i que he anat escoltant tota la vida. Venia de cantar boleros, però vaig entrar en un programa en el qual decidien quines cançons faria. Això em va anar molt bé, perquè vaig descobrir altres estils que em funcionen. D’aquí que hi hagi tants viratges, que també passen per la música llatina o el pop.

Quan us va tocar defensar Lo malo al programa, l’Aitana i tu no vau estar gaire contentes.

Però no perquè no ens agradés el gènere, sinó perquè pensàvem que podia interpretar-se que fèiem un pal que sovint denigra la dona. Era por a cantar una cançó en un estil d’estigma masclista.

Despierta i Olvídame són les dues cançons del disc que més agradarien a l’Ana d’abans d’entrar a Operación Triunfo?

Totalment. M’agrada definir el disc utilitzant una frase que deia l’Alejandro Sanz: “El que vaig ser i el que soc”. No he deixat de banda res del que m’agradava abans d’entrar al programa, i em sembla que això queda plasmat al disc. Fins i tot quan he buscat ritmes més llatins hi ha influència de Juan Luis Guerra, que és el meu artista preferit de sempre.

La gent de la teva edat sembla que ja no escolta discos. El format encara t’interessa?

Tinc la sensació que sempre aniré de cara al disc. Per dos motius: m’agrada tenir un bon repertori per girar i soc molt clàssica. Pertanyo a una generació que els fa mandra escoltar discos sencers, però jo soc com una persona gran [riu]. M’encanta col·leccionar discos dels meus artistes favorits.

Et fa por desaparèixer de primera línia, com ha passat amb companys teus de programa?

És obvi que quan ho penses t’agafa vertigen i, per tant, més val aprofitar el moment. No val la pena anticipar que t’acabaràs quedant sense feina. Si un metge no ho fa, jo tampoc penso fer-ho.

T’has declarat obertament feminista. Et preocupa que per aquest fet et prenguin com un model de conducta?

Resumint: porto els meus principis per bandera. Sempre he sigut feminista, però abans no sabia definir-ho. En la meva vida faré coses bé i malament, però no em fa por que em vegin com un model a seguir. De tota manera, hi ha moltes dones que han treballat per ser referents feministes com per creure-m’ho jo.

He llegit que fas teràpia amb un professional, un tema que no s’acostuma a reconèixer obertament. Què t’hi va portar?

Va arribar un punt que era complicat dissociar la meva vida personal de la professional. El meu és un món inestable en el qual has de pensar molt cada pas i tenir els peus a terra. Cal intentar que no tot sigui una muntanya russa i com que és un tema que em fa respecte, he preferit ser previsora.