Ana Belén: “Una cançó no fa una revolució”

BarcelonaAna Belén (Madrid, 1951) actua aquest dimecres al Festival Jardins de Pedralbes, a partir de les 22 h. El concert forma part de la gira del disc Vida (Sony, 2018), un treball en què canta composicions de Rozalén, Jorge Drexler, Pablo Milanés, Dani Martín, Andrés Suárez i Víctor Manuel, entre d’altres.

Quin pes tenen les cançons de l’últim disc en el repertori de la gira?

Estic cantant unes sis cançons del disc, que lògicament les intercalo entre el repertori habitual. I també en rescato alguna que feia temps que no cantava. Com a espectadora, quan vaig a un concert d’algú que m’agrada vull escoltar les cançons per les quals aquell artista em va agradar. Per tant, sé que a la gent el que més li agrada escoltar són les cançons que més coneix, les que ha ballat i ha cantat. Tot i així, la meva obligació també és mostrar les coses noves.

Qui ha influït més en qui: l’Ana Belén cantant en l’actriu o l’Ana Belén actriu en la cantant?

Tot i que vaig començar com a cantant, crec que fer d’actriu ha tingut més influència en el meu vessant musical perquè m’ha permès afrontar les cançons d’una manera determinada, interpretar-les. Tanmateix, cantar també m’ha ajudat en el teatre a l’hora de projectar la veu en un escenari i que se m’entengui. Diria que les dues coses s’han alimentat mútuament, però em sembla que la cantant s’ha alimentat molt més de l’actriu.

¿De totes les cançons que ha interpretat, quina creu que la descriu millor?

Hi ha una cançó que va escriure el Víctor fa molts anys, Calle del Oso, que és el carrer de Madrid on vaig néixer, al barri de Lavapiés, que més popular no pot ser. El Víctor jugava amb el que havia sigut la meva infància, els jocs al carrer, les baralles... En fi, tot el que m’havia passat en aquesta primera infància. Vaig marxar d’aquell carrer als 13 anys, i ara, després de tant de temps, el Víctor m’ha escrit una cançó com Vida, que és com si tanqués un cercle. Si jo tingués el do de poder escriure cançons, probablement hauria escrit Calle del Oso.

Madrid ha canviat prou políticament en l’últim mes. Com ho està vivint?

L’altre dia estava amb unes amigues més joves i els deia que si les dones de la meva generació, que hem estat educades com hem estat educades, sota la dictadura i en uns col·legis religiosos, hem sobreviscut i som aquí parlant és perquè som absolutament resistents. Els ciutadans de Madrid som resistents, ho hem sigut al llarg de la història, i lluitadors. ¿Que les coses m’agradaria que fossin d’una altra manera? Oh, esclar, evidentment. En qualsevol cas, soc una persona que és difícil que tiri la tovallola.

Quina influència creu que teniu els artistes en la política?

Tenim molt poca influència. Una cançó no canvia res. Pot servir en un moment concret perquè et facis alguna pregunta, que ja és important, però una cançó no fa una revolució. Tret de Grândola, vila morena, que sí que va servir per a una revolució. Els artistes a vegades podem caure en la temptació de pensar que tenim influència, la qual cosa és una ximpleria. A veure, no estem parlant de Picasso, Buñuel o Goya, sinó d’aquesta cosa nostra tan d’estar per casa, que al cap i a la fi som com qualsevol ciutadà del carrer. No ens enganyem: no tenim influència. En un moment determinat tens l’avantatge que et fan una entrevista i allà pots dir alguna cosa. Però només això. I punt. I tens la sort que puges a un escenari i estableixes una comunicació amb una sèrie de persones que són allà. Però la influència amb majúscules, no. I a més, jo no ho vull, eh! No sabria què fer-ne.

¿La seva generació ha aconseguit el que s’havia proposat, políticament i pel que fa a llibertats?

Mira, hem aconseguit moltíssimes coses. Hi va haver un moment que vam aconseguir molt, culturalment. I no obstant això, en el panorama de la creativitat avui hi veig unes pors, i una hipocresia... Als anys 80 la gent s’arriscava molt més, moltíssim més. Ara hi ha por, i no hi ha pitjor censura que la por i la censura que t’imposes tu mateix. Hi ha una regressió respecte a les llibertats a nivell mundial que no es veia a finals dels 70 i als 80. Aleshores hi havia gent que s’arriscava moltíssim al costat d’altres coses més convencionals, perquè hi cabia tot, tant en música, com en cinema, com a la tele. A la tele vam veure unes coses que ara mateix no se li acudiria fer a ningú. Això em fa una mica de por.