'An elephant sitting still', un drama dolorós sobre la generació perduda de la Xina contemporània

BarcelonaDirecció: Hu Bo. Guió: Hu Bo. 230 min. (Xina, 2019). Amb Zhang Yu, Peng Yuchang i Uvin Wang.

En el tombant del segle XX al XXI, el mapa cinematogràfic mundial es va veure sacsejat per l'emergència d'una nova generació de directors xinesos que per primer cop retrataven els peus de fang del gran gegant comunista. Títols com 'Platform' de Jia Zhangke o 'A l'oest dels rails' de Wang Bing van saber capturar l'escala monumental del context pròpiament xinès alhora que mantenien la càmera a l'altura humana de la crisi dels seus protagonistes. 'Platform' funcionava a més com un film d'alè juvenil que resseguia el progressiu desencant dels fills de la Revolució Cultural obligats a adaptar-se a les mutacions del seu país.

D'ençà aquell esclat, el cinema xinès s'ha mantingut en el radar de la cinefília internacional. Però feia temps que no vivíem la sensació actual de celebrar una anyada de títols especialment remarcables, molts de nous cineastes. El que ha generat més rebombori és aquest 'An elephant sitting still', en part per la tragèdia que l'acompanya. El seu director, el debutant Hu Bo, es va suïcidar abans de l'estrena, sembla que, entre altres raons, a causa dels problemes amb la producció d'aquesta ambiciosa obra de quatre hores que adapta una novel·la pròpia.

Resulta inevitable pensar en 'Platform' davant un drama que també se centra en un grup de joves (i un ancià) ofegats en el desfici d'una Xina profunda i grisenca que no presenta cap horitzó de futur per als seus habitants. Però si Jia expandia les tribulacions dels personatges al llarg de més d'una dècada, Hu encapsula en una única jornada els itineraris creuats d'un avi a qui els fills volen ingressar en una residència per tenir més espai en el pis propietat del vell; la jove que no s'entén amb la mare i manté una relació clandestina amb el tutor del col·legi; el mafiós del barri que propicia el suïcidi del seu amic en allitar-se amb la dona, i l'estudiant que provoca sense voler l'hospitalització del noi que l'assetjava. Els quatre avancen en cercles acompanyats per uns moviments de càmera que evoquen els plans seqüència de 'Satantango' de Béla Tarr, mentor de Hu. A la manera del cinema de l'hongarès, el paisatge de fons també s'estén sobre les ruïnes d'un projecte polític que no deixa d'oferir símptomes d'una continuada decadència. Però aquí la narrativa és més fluïda (que ningú s'espanti per la durada), i el to, més humanitzat. Encara que el film traspuï una profunda desesperança al llarg de tot el metratge, Bo no deixa caure mai del tot els personatges en l'abisme moral. L'escena que clou el film concentra un últim esclat d'emoció que les circumstàncies extracinematogràfiques fan vibrar de manera encara més corprenedora.