Amors impossibles de final tràgic a l’ombra d’una roca

Barcelona‘La Favorite’

GRAN TEATRE DEL LICEU

8 DE JULIOL

La roca segueix allà. El Liceu tanca la temporada amb el tercer Donizetti de l’any (calia?). Recupera la producció de La favorite estrenada el 2002, mantenint els dissenys de Jean-Pierre Vergier, amb la gran massa rocosa com a element central i un vestuari amb punts extravagants (la túnica pseudo-Elvis del rei), però amb una nova direcció d’escena. Vistos els resultats, el canvi d’Ariel García Valdés per Derek Gimpel no s’ha notat gens ni mica, perquè el convencionalisme més tronat segueix presidint l’acció.

Com fa 16 anys, han sigut els cantants els veritables puntals de la representació. Amb una veu cabalosa, segura en els extrems de la tessitura (agut incisiu, greu carnós) i una pàtina metàl·lica que li dona personalitat, Clémentine Margaine va ser una Léonor d’accents generosos. L’afinació podia oscil·lar una mica quan la mezzosoprano francesa recollia el so, però la intensitat del cant va garantir tant un Ô mon Fernand contingut com una mort emocionant. Michael Spyres troba en Fernand un paper ideal per a qui és un dels millors intèrprets actuals del repertori belcantista i d’òpera romàntica francesa. La calidesa del timbre, l’elegància del fraseig, ric en clarobscurs, la nitidesa de la dicció, la valentia del sobreagut, el bon gust en les ornamentacions, la perfecta caracterització tant de la pietat del novici com de la gallardia del soldat i l’efusivitat de l’amant van ser algunes de les armes emprades pel tenor nord-americà. A més, cal saludar la sang freda de Spyres, impertorbable en les ascensions a l’estratosfera tot i les evolucions erràtiques de la barca que el transportava en el final de l’acte primer.

A una altura similar cal posar el Balthazar d’Ante Jerkunica, una de les veus de baix més interessants de les darreres fornades, un instrument sòlid al servei d’una autoritat mai forçada. Més discret es va mostrar l’Alphonse de Markus Werba, estimable baríton líric, de veu clara però línia monocromàtica a Léonor! Viens i al límit de forces en la cabaletta subsegüent. Roger Padullés va donar consistència a l’intrigant Gaspar i Miren Urbieta-Vega va palesar uns mitjans molts superiors als necessaris per a una dama de companyia com Inès.

Versió revisada

El 2002 La favorite arribava per primer cop al Liceu en la versió francesa en una edició revisada per Richard Bonynge, molt probablement per estalviar el lloguer de l’edició crítica. Enguany no es diu res d’una edició que manté el final truncat però recupera el ballet, això sí, a trossets, convertits en interludis a teló abaixat, una decisió dramàticament i musicalment absurda. Fora d’això, des del fossat Patrick Summers va mantenir en tot moment el pols de la representació.