'Amor', una tendresa terrible

Des que va debutar el 1989 amb El setè continent , Michael Haneke s'ha guanyat una merescuda reputació com a analista cruel i distant de la naturalesa humana, explorant fredament les pors i debilitats d'una Europa benestant entrevista a través de pel·lícules tan perverses com Funny games (1997), Codi desconegut (2000), La pianista (2001) i Caché (2005). Sovint titllat pels seus detractors de sàdic i convertit en el flagell per excel·lència de burgesia agonitzant, el cineasta austríac ha introduït en el seu últim treball un element fins ara absent en el seu cinema: la tendresa. I el resultat ha esdevingut una de les històries d'amor més terribles i desassossegants del cinema actual, premiada en l'últim Festival de Canes amb la Palma d'Or -la segona consecutiva de l'autor- i nominada a cinc premis en la pròxima edició dels Oscars, inclòs el de millor film.

A Amor Haneke posa en imatges el declivi d'un matrimoni octogenari format pel Georges (Jean-Louis Trintignant) i l'Anne (Emmanuelle Riva) quan la degradació física i intel·lectual d'ella fa acte de presència i el seu marit se n'ha de fer càrrec. La complicitat més enllà de les paraules de la parella es veu lògicament trastocada per una malaltia que, a marxes forçades, destrueix el cos i la ment de l'Anne. Però el director està més interessat en la devastació interna que pateix el seu marit i el desgast provocat per la seva resignada dedicació, una entrega que es veu recompensada amb el privilegi de veure desaparèixer la persona més estimada davant els propis ulls.

EL HANEKE MÉS HUMANISTA

Si bé Haneke acostuma a contemplar els personatges dels seus films des de la distància, com insectes que manipula i tortura a través de la lent de la seva càmera, a Amor , per primera vegada, sembla situar-se en el mateix nivell que els protagonistes. La pel·lícula és tan brutal i aspra com es pot esperar d'un autor especialista en l'extremisme emocional, però en la posada en escena de l'agonia de l'Anne i la desesperació del George hi ha més comprensió que anàlisi, més empatia que discurs.

No és casual que Haneke hagi confessat que Amor és la seva obra més personal. El director va viure en primera persona l'agonia de la seva tieta, la dona que el va cuidar de petit quan els progenitors del futur cineasta, tots dos intèrprets, es van adonar massa tard que no tenien vocació de pares. Als 92 anys, torturada pel reumatisme, la dona es va intentar suïcidar amb una sobredosi de pastilles, però Haneke la va trobar a temps i la va portar a l'hospital. Prèviament, ella li havia demanat que l'ajudés a morir i ell s'hi havia negat. Un any després d'aquell intent, la dona va aconseguir posar fi al seu patiment.

Ara bé, que ningú s'esperi una engruna de sentimentalisme en el film. Quan l'Anne, en estat avançat de degradació mental, escup a la cara del Georges mentre ell pacientment l'obliga a menjar, l'home no pot contenir la ràbia i la frustració i bufeteja l'Anne, un gest investit de la mateixa potència dramàtica que les lesions que s'infligeix Isabelle Huppert a La pianista . Haneke potser afluixa, però no s'estova.

RIVA, CAPICUA ROMÀNTIC

L'atzar ha volgut que la pel·lícula que perfectament podria ser l'última d'Emmanuelle Riva tingui en el títol la mateixa paraula que la primera, la mítica Hiroshima, mon amour (1959), d'Alain Resnais. Aquest capicua involuntari corona de manera poètica la carrera d'una actriu que ha treballat amb tòtems com Franju, Melville i Kieslowski. A Amor Riva va més enllà de la interpretació: en més d'una ocasió ha declarat que en el film no actua, sinó que és limita a "ser-hi".

L'actriu va acceptar l'oferta de Haneke sense pensar-s'ho dues vegades -als 85 anys no arriben papers com el de l'Anne cada dia-. I va comprovar que la fama de ser un tirà amb els actors de Haneke és merescuda: el director va obligar-la a despullar el seu cos menut i consumit per l'edat. Però el sacrifici no va ser en va: des d'ahir, Emmanuelle Riva és l'actriu nominada als Oscars més vella de la història.

EL RETORN DE TRINTIGNANT

Jean-Louis Trintignant (81 anys) no actuava al cinema des del 2003. La data coincideix amb una tragèdia coneguda: la mort de la seva filla, l'actriu Marie Trintignant, morta a cops de puny pel seu company sentimental, Bertrand Cantat, líder de la banda francesa Noir Désir. L'actor que va saltar a la fama com a marit de Brigitte Bardot a I Déu va crear la dona -i que després va treballar amb Bertolucci, Rohmer i Kieslowski- estava retirat del cinema quan Haneke el va cridar per interpretar el protagonista d' Amor , refugiat en les seves vinyes i en puntuals lectures poètiques. El pes de la tragèdia personal de Trintignant, sumat a l'efecte de contemplar en pantalla la decadència física d'un actor que el cinema manté jove en clàssics com El conformista i La meva nit amb Maud , afegeix una dimensió dramàtica a la seva interpretació. Trintignant, l'actor que Vázquez Montalbán sempre va somiar per al seu Carvalho, es consumeix en pantalla com una espelma, amb la resplendor furiosa del gest final.

FILMOGRAFIA SELECTA DE HANEKE

• 'FUNNY GAMES' (1997). Dos joves torturen una família de vacances. Haneke ens obliga a reflexionar sobre la posició de l'espectador davant la violència.
• 'LA PIANISTA' (2001). La relació sadomasoquista entre una professora de piano i el seu alumne va provocar desmais entre el públic barceloní.
• 'CACHÉ' (2005). El misteri de les cintes anònimes que rep un presentador serveix d'excusa per examinar la mala consciència de la societat actual.
• 'LA CINTA BLANCA' (2009). L'austríac rastreja les arrels del nazisme en un poblet alemany just abans de la Primera Guerra Mundial. Palma d'Or a Canes.