'De amor y monstruos': com ser optimista durant l’apocalipsi
Viatge iniciàtic en clau de comèdia romàntica a través d'una terra de monstres nominat a l'Oscar als millors efectes visuals
'De amor y monstruos'
(3 estrelles)
Direcció: Michael Matthews. Guió: Brian Duffield i Matthew Robinson. 108 min. Estats Units i el Canadà (2020). Amb Dylan O’Brien, Jessica Henwick, Dan Ewing i Michael Rooker. Disponible a Netflix
De amor y monstruos barreja comèdia amb criatures terrorífiques per… Espereu! No marxeu encara! D’acord, jo també recelo de les mixtures de gèneres, ja que solen tenir tantes picades d’ullet metalingüístiques que es fa impossible que projectin una mirada autèntica. Però la pel·lícula de Michael Matthews resulta refrescant precisament pel seu total desinterès en reinventar la roda. Ans al contrari, és un acte de fe en la narració canònica que pren la forma del viatge iniciàtic (una mica tardà) que empren en Joel, un noi per a qui l’apocalipsi va significar un coitus interruptus, literal i metafòric, que el va separar de l’Aimee, la seva xicota, i el va condemnar a una adolescència inconclusa en un refugi subterrani, cercat per mutacions gegantines i letals d’insectes i animals.
Set anys després del desastre, el protagonista decideix abandonar el niu i anar a la recerca de la seva estimada. El trajecte és perillós, però també permet que en Joel s’adoni que sempre serà preferible respirar aire fresc que passar-se la vida mirant les parets d’una cova. Quan el seu camí es creua amb el d’un home i una nena assaonats en la supervivència, De amor y monstruos amenaça de calcar les dinàmiques de Benvinguts a Zombieland, però acaba distanciant-se d’aquest model esgotadorament autoconscient encarant les seqüències dels atacs de monstres com el que són: situacions de tensió extrema. Per això, la lleugeresa i el bon humor sorgeix, no de la ironia, sinó del contrast entre el pitjor dels escenaris i un optimisme sincer.
