'Un amor intranquilo': ¿un film sobre la bipolaritat que no cau en els tòpics sobre la malaltia?

'Un amor intranquilo'

(3,5 estrelles)

Direcció: Joachim Lafosse. Guió: Lou Du Pontavice, Juliette Goudot, J. Lafosse, Chloé Leonil, Anne-Lise Morin i François Pirot. 117 minuts. Bèlgica, França i Luxemburg (2021). Amb Leïla Bekhti i Damien Bonnard. Estrena als cinemes l'11 de febrer.

Per aproximar-se a la vivència del trastorn bipolar, el cinema popular ha tendit a jugar a l’escapisme, convertint la malaltia en una excusa per encendre melodrames romàntics (Mr. Jones, amb un histriònic Richard Gere) o per condimentar excèntrics tractats d’autoajuda (La part positiva de les coses, amb un inspirat Bradley Cooper). Amb l’objectiu de reparar aquesta mancança històrica, Joachim Lafosse elabora a Un amor intranquilo un retrat directe i sense prejudicis d’una temàtica que convida a treballar amb emocions extremes. Tanmateix, el cineasta belga –que s’inspira en el cinema de John Cassavetes i Maurice Pialat (recordem la memorable Van Gogh)– confecciona els millors passatges del film quan explora, amb subtilesa, la fractura d’una realitat aparentment harmònica pel fantasma del desequilibri psicològic.

Potser la realitat pandèmica ens ha tornat particularment sensibles a l’anhel d’una certa normalitat, però val a dir que la pel·lícula invoca aquest desig amb gran intensitat en el seu retrat d’una família esquinçada per la bipolaritat del pare (un extraordinari Damien Bonnard). També és mèrit de Lafosse no abandonar en cap moment l’escala íntima i humana del relat, un fet que ressona en la decisió de no convertir el film en un estudi clínic de la malaltia. Aquí els metges són, amb prou feines, els assistents en un conflicte obert, complex, aliè a les solucions de manual.