El amor es extraño

Sota la superfície encalmada d’ El amor es extraño -una pel·lícula fluvial com la vida mateixa-, s’hi amaga una idea terrorífica: la certesa que les conseqüències dels nostres actes tenen més a veure amb l’acatament de les normes socials que amb el compliment dels nostres desitjos més nobles. Això és el que descobreix una parella d’homes ja grans (uns magnífics John Lithgow i Alfred Molina) que, després de casar-se, han de vendre el pis de Manhattan quan un d’ells perd la feina de professor en una escola catòlica. Comença aleshores una odissea intimista de resistència estoica, un viatge dramàtic i ple de tendresa que recorda l’obra mestra de Leo McCarey, Deixeu pas al demà (1937). Ira Sachs escriu els seus guions i després els filma amb la delicadesa i la inspiració del Woody Allen de mitjans dels anys 80, el de Hannah i les seves germanes o La rosa porpra del Caire. Així, sense paternalismes i situant la càmera a una distància pudorosa, Sachs converteix el film en una espècie de nocturn de Chopin reinterpretat per Yasujirō Ozu.