L’amor a distància vist per Claudio Tolcachir

BarcelonaFa tres anys Claudio Tolcachir assajava a Roma mentre operaven el seu pare a cor obert a Buenos Aires i la seva dona gestava un fill a Chicago. “Físicament em trobava a Itàlia, però on era realment la meva ment?”, es pregunta el dramaturg i director argentí. En aquells moments se sentia “completament travessat per la distància”, una sensació que internet atenuava però que no aconseguia fer desaparèixer. “Odio l’Skype. Et transmet la falsa vivència que ets amb l’altre, però el buit que queda quan penges és immens i t’adones que, al final, tot és una il·lusió”, diu el dramaturg, autor de muntatges com L’omissió de la família Coleman, que la temporada passada es va poder veure al Teatre Romea. Tolcachir va decidir transformar aquella solitud en un espectacle i així va néixer Próximo, que es representa avui i demà al Teatre de Salt dins el festival Temporada Alta.

Estrenat el 2017 a Buenos Aires, Próximo és el primer muntatge de Tolcachir que gira al voltant d’una història d’amor. Els protagonistes són dos homes, un instal·lat a Madrid i l’altre a Austràlia, que es coneixen casualment a través d’internet i veuen com la seva relació es torna, a poc a poc, en l’única cosa a la qual es poden agafar per ser feliços. “No volia criticar els vincles que es generen mitjançant les xarxes socials. Internet permet creuar dues persones que, d’una altra manera, mai s’haurien conegut. I és meravellós que cadascú pugui trobar les seves formes de comunicar-se”, explica Tolcachir, que va escriure el text i els personatges pensant ja en els actors que els interpretarien, Lautaro Perotti i Santi Marín.

Per als intèrprets, Próximo els plantejava un repte substancial: si bé l’espectacle avança a partir de les seves converses, en cap moment de l’obra estableixen contacte visual. “L’un viu a Austràlia sense papers, és lluny de la família, desconeix l’idioma i se sent cada cop més fràgil. L’altre és una persona pública amb una família poderosa i a qui l’homosexualitat li suposa un conflicte intern. En un principi, per a ells és molt còmode relacionar-se amb algú que no coneixeran mai, però cada vegada es necessiten més”, apunta el director. Els personatges s’ubiquen en un espai que simula una autopista per potenciar la sensació “que es troben en un lloc de trànsit, en moviment”, i parlen a través d’ordinadors, si bé al final “els aparells desapareixen perquè la cosa essencial és la comunicació”.

L’amor com un projecte de fe

Gestada i representada en plena crisi a l’Argentina, Tolcachir hi ha volgut plasmar, assenyala, “un moment en què el país se sent trist, derrotat, trencat”. A partir d’aquesta sensació col·lectiva, el director s’aferra al fet que “el teatre és una forma de subsistència i de resistència” per constatar que, “enmig de la destrucció i l’hecatombe, la gent continua construint projectes”, assegura. Commocionat per aquesta actitud de persistència, Tolcachir converteix la idea de l’amor com un projecte de fe en la base del muntatge. Que els personatges s’acabin trobant físicament o no és, segons el director, poc important per a l’obra. “No vull provocar res en concret a l’espectador, prefereixo que cadascú interpreti el que veu a la seva manera”, afirma Tolcachir. A Próximo, el director ha jugat amb la imprevisibilitat de les situacions. “M’agrada l’ambigüitat, que en tot moment pugui passar tant una cosa com l’altra a l’escenari -diu Tolcachir-. No em sembla malament que s’acabi una història d’amor. Per a mi és bonic que hagi existit”.