“Està molt bé veure dos homes madurs fent-se petons”

MadridQuan el periodista arriba al despatx de Pedro Almodóvar, el cineasta està revisant unes fotografies que vol exposar a Nova York. Les imatges tenen uns colors molt vius, gairebé irreals. “No hi ha Photoshop, és tot il·luminació natural”, subratlla. El despatx sembla un petit museu. Als prestatges els llibres conviuen amb els premis i a la paret de darrere l’escriptori -la que contemplen les visites- hi ha un trencadís de fotografies emmarcades que desprenen cinefília i glamur: Almodóvar en una festa amb Liza Minnelli, el director abraçat a Tarantino i John Waters, posant amb Francis Ford Coppola i Spike Lee, acompanyant un Antonioni de gest seriós... També hi ha cartells de pel·lícules, fotos d’actors fetitxe i retrats dels seus ídols Billy Wilder i Pina Bausch.

Dolor y gloria, la pel·lícula que acaba d’estrenar el manxec, també té alguna cosa de recorregut per un museu almodovarià: la infància al poble, la mare i les veïnes, els 80 com a nucli irradiant, l’escriptura com a salvació, la música de Mina, Chavela Vargas... El protagonista és Salvador Mallo, un cineasta veterà i afligit per múltiples patiments físics -i algun d’anímic- que han destruït la seva capacitat per enfrontar-se a un rodatge. Sense el cinema, el Salvador és una ombra que es refugia en els lluminosos records infantils d’un passat que també reapareix en la forma d’un actor amb qui el director va partir peres als 80 i el seu gran amor d’aquella dècada. Dos retrobaments que funcionen a mode de catarsi en una història plena de capes i nivells narratius en què es filtra més que mai la vida d’Almodóvar, entregat a un exercici confessional de reconciliació amb ell mateix.

Almodóvar ja havia treballat amb un alter ego fílmic a La ley del deseo i La mala educación; també, de forma menys explícita, a Los abrazos rotos, i fins i tot a Átame. Però mai s’havia mimetitzat tant amb el seu alter ego, que a Dolor y gloria encarna de forma magistral Antonio Banderas amb el característic pentinat electrificat d’Almodóvar. “La pel·lícula és autobiogràfica en el sentit que jo soc l’origen de tot -diu el director- . De vegades està molt a prop de la veritat i d’altres de la ficció. Jo no he viscut tot el que viu l’Antonio, però he estat en tots els camins que porten a les situacions que s’hi expliquen. La ficció té les seves regles i al final és la que mana. La meva preocupació com a guionista és resultar versemblant i, si és possible, emocionant, i això en el cinema no passa necessàriament per la fidelitat a la realitat”.

Coses de l’edat

La història de Dolor y gloria sorgeix, diu el director, a partir d’ell mateix. “La primera seqüència, amb l’Antonio flotant a la piscina, disfrutant de la ingravidesa, ve de la meva experiència l’estiu anterior, quan tenia uns mals d’esquena molt forts i aquest moment a la piscina era el millor del dia”, explica. Almodóvar no vol parlar dels seus dolors físics, que són variats i intensos. Sap que podria començar i no parar. Però a la pel·lícula són importants: expliquen l’aïllament emocional del personatge i l’empenyen a buscar refugi en l’heroïna. “Jo no he pres heroïna, però m’he inspirat en una visita nostàlgica que vaig fer a un dealer, no per comprar-li res sinó per parlar. Últimament em ve de gust tornar a veure gent que coneixia dels 80. I tot i que no és bona idea, també tinc ganes de tornar a veure els mossens de l’escola on vaig estudiar, sobretot un que tinc localitzat i que ja té 90 anys. Deu ser cosa de l’edat”, diu.

¿És l’edat el que ha impulsat Almodóvar a transitar per l’autoficció de forma més explícita? “No ho sé, però necessitava fer aquesta pel·lícula. I jo no faig pel·lícules per resoldre els meus problemes. No crec que trobés la solució en un rodatge, a més. Soc molt pudorós en la meva vida i amb els amics, i també en el cinema, però aquí he trencat aquesta vergonya”. I això com l’ha fet sentir? “Doncs no sé si és per això, però mentre escrivia el guió em sentia molt commogut amb algunes seqüències”. Una d’aquestes seqüències és el diàleg que té amb la mare, ja gran, que interpreta Julieta Serrano. La mare almodovariana, un personatge sempre positiu i tendre -o còmic-, revela aquí la seva duresa amb unes paraules esmolades com punyals: “El moment en què la mare passa comptes amb el fill en realitat a mi no em va passar. I el diàleg en què explica com l’han de vestir quan es mori el va tenir amb la meva germana, no amb mi. Però és que jo m’apropio de tot”.

La pedra angular del film, tanmateix, és la interpretació d’un Banderas fràgil, reclòs en el seu món, tot sol amb el dolor. “No volia l’Antonio passional i ple de força, sinó tot el contrari, volia portar-lo a un lloc inèdit en la seva carrera”, admet Almodóvar. I l’actor malagueny aprofita l’oportunitat per construir un personatge complex i real. “Durant el rodatge li vaig dir que, si tenia alguna dificultat, podia imitar-me. No l’hi havia dit mai a ningú. Però ell em va dir que no, que preferia fer-ho des d’ell mateix. I jo l’hi agraeixo molt”, diu el director, que treu importància al tema de la semblança física: “És una decisió pragmàtica. Jo sempre faig servir referents. Que si Audrey Hepburn, que si Claudia Cardinale... Aquí el que em funcionava millor era jo mateix. Per això té el meu pentinat, la roba, els colors... Fins i tot els mobles i els quadres de casa seva són els meus. Però la interpretació és 100% seva”.

Passió, desig... i sentit comú

Un dels grans moments de Dolor y glori a és el retrobament del protagonista amb un vell amant que interpreta Leo Sbaraglia. És l’escena més romàntica del director juntament amb el final de La ley del deseo, tot i que no poden ser més diferents: allà Almodóvar s’entregava a la passió sense fre ni lògica, i ara invoca un amor més profund que va més enllà del desig: “En l’escena de Dolor y gloria hi ha passió, desig i amor, però també sentit comú. És el que tenen els 60 anys. Jo també crec que són dues de les més romàntiques que he fet. Fa poc vaig revisar el final de La ley del deseo i em va impressionar com és d’atrevit. Em fa sentir molt orgullós”. I no cal que ho juri: el lloc de privilegi en el mosaic de fotos del seu despatx l’ocupa l’oli que va pintar Ceesepe per al cartell del film.

L’escena entre Sbaraglia i Banderas inclou un petó apassionat que el director va disfrutar rodant. “Està molt bé veure dos homes madurs fent-se petons, sobretot ara que tothom s’autocensura”, diu Almodóvar, que creu que avui dia existeix una “dictadura absoluta” de la correcció política: “Ho veus als diaris i als tribunals de justícia. A mi no m’agrada Valtònyc, però és aberrant condemnar-lo a la presó. I així acabes defensant la llibertat d’expressió d’algú a qui l’únic que hauries de dir-li és que és imbècil”. Davant de l’ofensiva contra la llibertat d’expressió, el director reivindica el dret a l’ofensa. “Molts directors, abans d’escriure una escena, es pregunten: ¿molestaré algú amb això? I no t’has de fer mai aquesta pregunta, perquè la resposta és que sí, esclar que molestes algú. És inevitable. Jo de moment no m’autocensuro. De fet, és només quan escric que soc absolutament lliure. Després, en la vida ja em tallo més”.