Escriptor i activista culturalAmb la mort de Max Cahner es trenca una amistat que ha durat seixanta anys. De jove va estudiar la carrera de química perquè el seu pare tenia una fàbrica de productes químics. Molts anys més tard em va convèncer perquè ell i jo estudiéssim per lliure la carrera de filologia catalana. Quan vaig estar malalt el 1954 i m'estava al llit, en Max em venia a veure cada dia.
En Cahner es va anar formant i aviat es convertí en un dels pilars de la cultura catalana. La seva empresa estel·lar fou la Gran enciclopèdia catalana . Fou una empresa que sorgí d'Edicions 62, fundada per ell mateix i per Ramon Bastardes.
La seva visió anava més enllà de la Catalunya estricta i no és casual que el primer llibre d'Edicions 62 fos Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Eliseu Climent, íntim amic de Cahner, acaba de publicar l'epistolari entre Fuster i Cahner. En un sentit paral·lel cal subratllar la seva acció a la Catalunya del Nord. Max, com que era alemany de nacionalitat, el 1964 fou expulsat d'Espanya i anà a raure a Perpinyà, on amb Pere Verdaguer, Antoni Cairol -més conegut com a Jordi Pere Cerdà- i Raimon Gual dinamitzaren més aquelles terres irredemptes.
Cahner anava a les classes de Jordi Rubió, que eren clandestines, vinculades a Ramon Aramon i Serra, secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans, pel seu afany de connectar amb les figures del país. Li vaig fer conèixer Carles Cardó, Carles Riba, Ramon Aramon, J.V. Foix... Va participar en la represa de la Revista de Catalunya a l'exili. En sortí un sol número, fet al Brasil. Però el 1986, ja des de Barcelona, ell reemprengué la revista, de la qual fou director fins al 2011.
No hi ha espai per lloar la seva tasca ingent com a conseller de Cultura de la Generalitat. No podem oblidar la seva tasca com a erudit i com a col·laborador de Joan Coromines. Va ser Cahner qui donà l'impuls final a les dues obres del filòleg, dedicades a la llengua i a l'onomàstica.
Cahner deixa per acabar una obra magna dedicada a la descoberta de textos en català durant el primer terç del segle XIX, que continua Joan Tres.
El trobarem a faltar!