L'altra víctima del depredador de l'Aula de Teatre de Lleida

LleidaUn got de llet amb Cola Cao i un croissant farcit. Encara avui, gairebé una dècada més tard, la Maria recorda el que li va demanar un diumenge al matí en aquella cafeteria on ella treballava, al carrer Bisbe Ruano de Lleida, davant l’edifici on ell vivia. L’escena es va anar repetint durant mesos, fins que a poc a poc van establir un lligam més íntim. Ella tot just acabava de complir la vintena. Ell era un reconegut professor de teatre. La Maria ho va descobrir llegint el diari: li havien donat un premi. Un més. L’atracció va ser fortíssima. Des del primer moment.

Van acabar perdent el contacte fins que el 2016, a través de les xarxes socials, la Maria va escriure-li. Cada setmana es veien dos o tres cops. Mai en llocs públics o molt concorreguts. Ell era l’Antonio Gómez, el famós professor i director de l’Aula de Teatre de Lleida que uns anys després seria denunciat per desenes d’alumnes per abusos sexuals. Amb la Maria tot va ser diferent.

Relació de submissió

Al cap d’uns mesos ell va fer-li una petició. Havien de tenir una relació de submissió. Si volien continuar junts, hi hauria d’haver un joc de rols definit. Ella va informar-se'n en una pàgina web sado que ell va recomanar-li i va treure importància al que li plantejava. Pensava que seria un simple joc inofensiu. "Al principi no semblava tòxic i jo volia estar amb ell". L’inici de la relació de submissió va coincidir amb els primers viatges de l’Antonio al Brasil per participar en projectes teatrals. A poc a poc tot es va enfosquir. Ella li havia de netejar la casa, fer la compra, canviar-se de roba quan arribava al seu pis, respondre amb un "sí, senyor" quan ell la interpel·lava i sempre estar disponible. "Tu ets meva", sempre li recordava ell. "El que va començar com un joc va acabar convertint-se en un estil de vida". El to cada cop era més agressiu. Sec. Tallant. Despectiu. Ordres que ella complia perquè n’estava enamorada. "Demà vens a primera hora, et follaré a dins i marxaràs", li ordenava ell.

Fins al punt que un dia, després que ella respongués malament, ell va donar-li una bufetada a la cara. Va passar més d'un cop. La manipulació era tan gran, que mentre la Maria tornava al seu poble amb bus, va demanar-li perdó: era ella qui havia respost malament. El joc de rol durava les 24 hores. Quan la noia anava a casa d'ell no la deixava dormir a la mateixa habitació. "Em va anul·lar completament". Si es comprava roba, ell li preguntava amb quin permís ho havia fet. Si l'Antonio li escrivia, la Maria podia tardar 30 minuts a respondre perquè tenia por que s’enfadés si el missatge era equivocat. "Volia desenganxar-me'n, però no podia".

Al cap d’uns mesos, l’any 2017, ell va obsessionar-se a fer un trio. "Has de seduir una amiga. Et dono un temps, si no ho aconsegueixes hi haurà conseqüències", va advertir-la l’Antonio. Va fallar i ell va atonyinar-la al cul com si fos una nena petita. "Quan va tornar del Brasil m’ensenyava les noies amb les quals havia estat, per veure com reaccionava", recorda la noia d’aquells anys "tòxics" en què intentava separar-se’n, però no podia.

Esclata el cas Aula

El 2018 van començar a passar coses a l’Aula de Teatre de Lleida. Un món al qual l’Antonio mai va deixar acostar-se la Maria. El rum-rum s’escampava a poc a poc, però ell, més "apagat" i "enfadat", no en deia res. Fins que justament, coincidint amb la mort del pare de la noia, quan necessitava suport, ell va explicar-li una versió molt particular del que estava passant. No va esmentar que l’havien denunciat un grup de noies per haver-ne abusat, només que el perseguien per enveja. Fins i tot, quan van començar a aparèixer escrits per xarxes socials contra l’Antonio, ella el va defensar. "Em creia tot el que em deia", diu ella, que tampoc feia cas dels consells d’una amiga que l’advertia que l’estaven "maltractant". Tot i això, l’estiu del 2018, trasbalsada per la pèrdua d’una figura molt especial com el pare, la Maria va suggerir donar-se un temps.

Tot i la distància i la relació tòxica que havien establert, l’Antonio ho continuava sent tot. El maig del 2020, quan una investigació de l’ARA va treure a la llum els abusos durant vint anys de l’Antonio a desenes d’alumnes de l’Aula, ella va continuar al costat seu. "Si pogués t’abraçaria. Que dolenta que és la gent", va escriure-li la Maria, que va interioritzar el "rol de submisa" durant molts anys.

El setembre del 2022 tot va començar a canviar. Quan ella va veure la roda de premsa de les protagonistes del documental El sostre groc al Festival de Cinema de Sant Sebastià. "Vaig fer clic, i això que havia estat a punt d’escriure a la directora, a la Isabel Coixet, que què es pensava fent un documental sobre això", recorda. Al desembre va veure la pel·lícula de Coixet. També va anar als Mossos a declarar per denunciar el seu cas i va escriure una carta al director al diari Segre demanant perdó a les noies. El periodisme per canviar la mirada. La cultura per obrir els ulls. L'Antonio Gómez no només havia actuat durant vint anys dins l'Aula. També hi havia dolor a fora.

Un tràngol de mesos

La Maria va patir. Vomitava, no podia menjar, només plorava, somiava amb l'Antonio. Va caure en una depressió molt forta després que al lloc de treball on era van plantejar fer un acte relacionat amb el documental. Va estar quatre mesos de baixa. Ansietat. Angoixa. Vergonya. I un sentiment de culpa feridor. "Sabran el monstre que era jo", es fustigava recordant com l'havia defensat. Igual que havia fet mitja ciutat de Lleida. "Em preguntava: 'Això marxa? Això passa?' Volia recordar, però no recordava, només sentia dolor", relata conscient, ara sí, que l’Antonio va aprofitar-se primer de la seva joventut i després de l’enamorament per maltractar-la i manipular-la. Va tardar molt a obrir els ulls. Va ser dolorós. "No encaixes bé ser víctima. No vols fer pena. Et vols estalviar el 'per què vas aguantar, per què t’ho vas deixar fer'", reflexiona.

Des que va veure el documental El sostre groc, la Maria no s’ha pogut vestir mai més de groc.