Una altra comèdia romàntica és possible

BarcelonaLa Victoria és una advocada divorciada i mare de dos fills que es veu obligada a defensar un vell amic acusat d’intent d’assassinat. Són moltes les pel·lícules que la directora Justine Triet (Fécamp, França, 1978) podria haver construït a partir d’aquest primer esbós de trama: un thriller judicial ple de girs i cops d’efecte, un drama sobre el pes que carreguen les dones professionals en un món d’homes... Però no: Los casos de Victoria, que avui aterra als cinemes, és el retrat divertit i anàrquic d’una dona que intenta omplir el seu buit sentimental i reanimar-ne la vida sexual tot i veure’s sobrepassada per les exigències de la feina. Una comèdia romàntica que saboteja els codis més convencionals del gènere per injectar en la història incorrecció, vitalitat i un xic de surrealisme. “Volia donar la volta als tòpics de la comèdia romàntica, rebentar-los -explica Triet-. En la comèdia romàntica sempre s’eviten o s’edulcoren molts temes, però a mi em sembla que en aquest gènere estàs obligat a ser tres vegades més cruel que en qualsevol altre tipus de comèdia”.

En aquesta línia, té tot el sentit que la protagonista sigui Virginie Efira, actriu belga que hem vist fa poc interpretant la fanàtica religiosa d’ Elle però que a França és coneguda per interpretar comèdies més convencionals. “La gent té una visió molt limitada de la Virginie pel registre en què s’ha mogut fins ara -diu Triet-. La Virginie és una persona molt intel·lectual amb un físic gairebé de clixé, el típic cos de rossa americana: una barreja molt interessant per jugar”.

Quan la privacitat s’esvaeix

La Victoria que interpreta Efira té molt d’heroïna romàntica de comèdia clàssica: intel·ligent, sexi i tan eficaç en la seva vida professional com desastrosa en la privada. Parla de feina amb els amants i d’amor amb els col·legues, fa servir el seu ajudant com a cangur dels fills i, quan aquest l’abandona, convertirà el nou cangur -el Sam, un antic traficant al qual va defensar- en el seu ajudant. Però l’equilibri d’aquest caos organitzat que és la seva vida se’n va en orris quan la defensa del seu amic fa que els seus àmbits públics i privats se superposin. Per rematar la jugada, l’exmarit l’ha convertit en protagonista d’un blog que la retrata com una advocada calculadora que fa servir el sexe per grimpar en la seva professió. “En la pel·lícula estan representades moltes neurosis de la vida contemporània -comenta la directora-. Avui dia, la vida privada ha deixat de ser-ho, devorada per l’esfera pública. I això em preocupa: tinc una filla que no es podrà imaginar que es pugui viure d’una altra manera”.

La conciliació de la vida familiar i professional és una constant del cinema de Triet, que al seu debut del 2013, La batalla de Solferino, ja mostrava una reportera cobrint el triomf electoral dels socialistes francesos mentre el seu ex li reclamava passar més temps amb les filles. La directora, però, no hi dona importància. “Per a mi és un fet comú i banal -diu-. La majoria de dones treballen i són mares, i algunes estan divorciades. És el punt de partida per començar a esbossar el relat, però mai el tema de la pel·lícula”. Los casos de Victoria es podria llegir, doncs, com una venjança contra tots aquells retrats cinematogràfics de la figura de mare soltera com un personatge gairebé tràgic, sempre castigat per la vida. Triet demostra que una mare divorciada amb problemes també pot ser un personatge còmic i sexi.

De ‘Silicon Valley’ a Cassavetes

Nominada a cinc Cesars, Los casos de Victoria va ser una de les sensacions del cinema francès del 2016. Triet fins i tot va rebre ofertes per convertir la pel·lícula en una sèrie de televisió. De moment, les ha rebutjat: “Soc consumidora de sèries i algun dia m’agradaria fer-ne, però de moment prefereixo el límit de dues hores de llarg per les decisions que m’obliga a prendre”, apunta. Preparant el guió de la pel·lícula, la directora va fer una immersió en comèdies televisives com Silicon Valley i Mom. “Els seus diàlegs són àgils i brillants. A França costa sentir uns diàlegs així. El cinema francès té un greu problema d’escriptura de diàlegs”.

Menys evident és l’altra gran influència reconeguda per Triet: l’obra mestra del pare del cinema indie John Cassavetes, Opening night. “És un film que em persegueix com un fantasma des que el vaig veure fa 20 anys”, confessa la directora. “La meva pel·lícula no té res a veure en to i qualitat amb Opening night, que està per damunt de totes les coses. De Cassavetes jo m’emporto la idea d’explorar un personatge femení en tota la seva complexitat, una dona d’escenari que vol sortir a escena i no pot. Esclar que en el cas de Geena Rowlands l’escenari és un teatre i en el de la Victoria un tribunal”.