L’Alternativa: 25 anys de cinema, política i compromís

BarcelonaQuan es va celebrar la primera edició de L’Alternativa només hi havia un parell de festivals de cinema a Barcelona i dues sales de versió original. Les oportunitats per veure cinema al marge de la indústria eren sempre escasses. “El festival va sorgir per pura necessitat -recorda Cristina Riera, membre del comitè directiu de L’Alternativa-. Aleshores podia passar que un treball de David Lynch no trobés lloc en el circuit comercial”. El festival, que avui arrenca la seva 25a edició, no ha defugit el compromís d’aquella primera edició -l’única que no es va celebrar al CCCB perquè el centre encara no existia- i continua decidit a obrir camí per al cinema que menys es veu, però en un panorama audiovisual tan diferent també ha calgut renovar-se. “Ja no és només un lloc de projecció de pel·lícules, sinó de circulació d’idees i de trobada amb els autors”, explica Riera, assenyalant els més de 70 convidats del festival, les xerrades que organitza i les activitats per al sector audiovisual.

Durant els seus 25 anys d’història ha vist arribar el cinema digital, nous circuits alternatius d’exhibició i plataformes online de cinema. Però la convulsió més profunda i més dura d’adaptar-s’hi és la de les retallades de les subvencions. Els 360.000 euros de pressupost que tenia el 2010 van caure fins als 150.000 a mitjans de la dècada i en els últims anys s’ha recuperat fins als 190.000 actuals. Les responsables del festival agraeixen “l’estabilitat econòmica” que comporta estar en el pla estratègic de cultura de la Generalitat, però subratllen que el festival es continua fent “des d’una precarietat absoluta”. De fet, enguany es volia celebrar l’aniversari recuperant el format de 10 dies que L’Alternativa tenia abans de la crisi, però finalment s’han resignat a repetir el model “concentrat” de set dies dels últims anys. Tampoc tornaran, de moment, el catàleg i les publicacions que solien fer.

Una secció oficial americana

Però la programació, que al capdavall és el més important, promet moltes alegries cinèfiles, començant per la inauguració del festival, Entre dos aguas, d’Isaki Lacuesta, última Concha d’Or del Sant Sebastià. La festa inaugural al CCCB, d’entrada lliure, inclourà també una actuació de Los Hermanos Cubero i la seva personal revisió del folklore musical. En la secció oficial, vuit dels nous llargs són del continent americà, amb quatre títols nord-americans, una xifra insòlita en L’Alternativa que respon a la politització que Donald Trump està generant en els cineastes dels Estats Units. Our new president, de fet, aborda la figura del polèmic president, però des d’una òptica inèdita: les campanyes de publicitat a favor de Trump que el govern de Putin ha impulsat a Rússia. Amèrica presenta un retrat més íntim: el de tres germans que tenen cura de la seva àvia de 93 anys. L’únic títol europeu és Trote, de Xacio Baño, cineasta gallec de qui L’Alternativa recupera també els seus curts.

Fora de competició, el festival programarà dos dels documentals catalans més esperats de l’any: Comandant Arian, d’Alba Sotorra, que també participarà en la taula rodona La revolució de les dones de Rojava, i Idrissa: crònica d’una mort qualsevol, el nou treball dels directors de Ciutat morta. També hi serà El silencio de otros, el documental sobre la querella argentina pels crims franquistes que acaben de nominar als Premis del Cinema Europeu. I el realitzador belga Boris Lehman, un cineasta que ha convertit la seva quotidianitat en matèria cinematogràfica, serà objecte d’una retrospectiva que, per força, no pot encabir les seves més de 400 pel·lícules.

Un dels plats forts serà la xerrada amb el crític i cineasta Mark Cousins, conegut per la seva sèrie documental Història del cinema, que presentarà el seu últim llibre: Historia y arte de la mirada (pasado y presente). I serà interessant escoltar una vella coneguda de L’Alternativa, María Cañas, en la xerrada Propietat intel·lectual vs. apropiacionisme cultural.