Alizzz, l'estrella de Castelldefels que és molt més que la mà dreta de C. Tangana

BarcelonaCristian Quirante, conegut per l'art com Alizzz, ha sigut el còmplice necessari de C. Tangana per capgirar el pop espanyol. Fruit d'aquesta aliança hi ha el disc El madrileño i tres premis Grammy Llatins. Però a banda de la feina com a productor, Quirante, nascut a Castelldefels el 1984, té també una trajectòria com a artista de música electrònica, i abans com a públic del britpop i l'indie. Tot plegat conflueix en l'àlbum que acaba de publicar: Tiene que haber algo más (Warner, 2021).

¿El disc és una bona fotografia del que és Alizzz ara mateix?

— És una fotografia de la meva personalitat durant els últims deu anys, no una radiografia només del que em passa ara. He tornat a moments, records i històries que formen part del meu passat i que em serveixen per accedir a sentiments i emocions que em permeten fer cançons.

Quin tipus de records?

— Hi ha molt de festivals i de cultura de club. He viscut molt la nit com a DJ i com a productor de música electrònica. Són coses viscudes que em permeten accedir a unes emocions amb les quals connecto molt i que al final són amb les que em sento bé cantant.

Al disc hi ha cançons com Amanecer que connecten amb grups com Le Mans i Los Planetas, però també té tocs de funk i unes atmosferes que recorden Mercury Rev. A Ya no vales ressona Blur. És a dir, una sèrie d’influències que avui ja no són les hegemòniques però que tu les incorpores a una manera de fer molt del 2021.

— Porto molt de temps ficat en el pop mainstream i el pop urbà, tinc moltes influències que venen d’aquesta part de la meva vida, que són els últims anys, però també tinc moltes influències de tot el que havia fet amb la música electrònica en l’etapa prèvia a ser productor de pop, i també en tinc moltes d’abans de tot això, quan anava a veure les bandes de britpop i d’indie. Gent com Phoenix tenien coses de funk, i tots els que menciones també tenen a veure amb mi: Mercury Rev, Le Mans i, òbviament, Los Planetas, que és el meu grup de capçalera. Tota aquesta amalgama fa que el que faig soni a referències antigues com les que dius, però amb una actualització que ve del pop i de l’urbà actual i amb uns tocs d’electrònica, que és una constant en tots els projectes que he fet, també com a productor. L’electrònica és essencial en la meva manera de produir. El meu instrument és l’ordinador, i no puc fer les coses d’una altra manera que no sigui utilitzant aquestes eines.

Fa uns mesos Ferran Palau explicava a l'ARA que per al disc i la gira també volies comptar amb instrumentistes, i així ha sigut.

— Bona part del disc l’he fet amb elements digitals, però he trobat que treballar amb músics del món analògic m’aporta coses que jo no sabia que molaven. M’està agradant molt comptar amb guitarristes com el David Soler, baixistes com el Miquel Sospedra, o amb el Ferran, el Jordi Matas i el Joan Pons, d’El Petit de Cal Eril. Quan treballo amb algú que sap fer coses que jo no sé fer, es converteix en el meu millor amic perquè no paro de demanar-li coses. N'estic més que agraït.

Hi ha una influència que recordes sovint: Extremoduro. La teva manera d’escriure combinant romanticisme i cruesa connecta efectivament amb el grup de Roberto Iniesta.

— Estic segur que la influència del Robe surt per alguna banda, perquè em sé de cap a peus tots els discos d’Extremoduro. I considero que el Robe és un dels millors compositors no només del rock sinó del pop espanyol, juntament amb el J de Los Planetas.

De fet, en els títols de les cançons Todo me sabe a poco i Ya no siento nada ressona l’eco d’Extremoduro i Los Planetas.

— Podria ser, sí.

Per cert, els anhels que expresses a Todo me sabe a poco, o al títol del disc, Tiene que haber algo más, són molt Planetas.

— Investigar i buscar és una constant en la meva vida artística, potser també en la meva vida personal. És important per poder seguir escrivint cançons i trobar altres maneres de fer música. Aquesta cerca és una constant a la meva vida, i encara estic en aquest camí, perquè no he aconseguit arribar a trobar una estabilitat en què estigui còmode.

Tanmateix, ¿és important viure a Castelldefels per tocar de peus a terra i no desconnectar-te de la realitat?

— Vaig prendre una decisió fa un parell d’anys: el meu lloc és a Castelldefels. Planava la idea d’anar a viure a Miami o a Madrid, que és on estaven passant les coses a nivell cultural. Castelldefels no és l’epicentre de la cultura i Barcelona estava una mica cap enrere pel que fa a la música, perquè les tres discogràfiques principals són a Madrid. Però sí que vaig posar en una balança la felicitat i la vida professional, i viure a Castelldefels em permetia seguir sent feliç i estar content amb la meva vida personal i alhora treballar i tenir una carrera prolífica com a artista. No és el millor lloc on viure per tenir una carrera artística, però és el lloc on estaré més inspirat.

La maduresa a l'hora de prendre aquesta decisió té a veure amb la ironia amb què a Ya no vales, la cançó amb C. Tangana, abordes la possibilitat que potser d’aquí un temps les coses no vagin tan bé.

— Totalment. Ya no vales està escrita des de la ironia, de riure’m de mi mateix. És una por que em fa gràcia tenir. Quan se m’acabi la bicoca aquesta de la música, a veure què faig. Sé el que és treballar en altres feines; he fet molt anys de programador de 9 a 6 h, una feina que a més no m’agradava, i tornar a fer una cosa que no m’ompli tant com la música és una opció que em fa una mica de por. Però prefereixo riure-me'n, i si arriba el moment que ja no serveixo per fer música, doncs gestionar-ho de la millor manera possible.

Amb C. Tangana has creat un nou mainstream en el pop espanyol. ¿Ho havies imaginat mai?

— Sempre he tingut la sensació que tot i estar en l’espectre del mainstream i la música popular, he intentat fer una proposta artística creativa i interessant. M’ha agradat estar en aquesta frontera entre el que és la música d’avantguarda, la música més interessant, i la música pop. Sempre he tingut aquesta intenció de no només agradar a la gent que consumeix la música de la ràdio, sinó també tenir un lloc entre la gent de la cultura i les tendències. La intenció sempre hi ha sigut, però tocar les tecles correctes porta el seu temps o no sempre aconsegueixes tocar-les. Però sí que sento que estic vivint un moment bastant dolç en aquest sentit, tant amb la producció d’El madrileño com amb el meu àlbum.

Hi ha vegades que els petits detalls fan que una cançó sigui una gran cançó. Per exemple, l’arranjament de guitarra de Tú me dejaste de querer fa que la cançó agafi una altra dimensió.

— Quan estàs component o produint has d’estar atent a si el que estàs fent té màgia o brilla, perquè moltes vegades estàs tocant a la babalà o fent alguna cosa que està fora de context o fora de l’estètica, i de sobte és justament això el que fa que sigui interessant. Descontextualitzar les coses, agafar un sample d’alguna cosa que no té cap sentit ficar-la, un so estrany, desafinat... aquesta mena de coses les provo i moltes vegades he aconseguit que allò sigui justament el que fa brillar la cançó. Miro de buscar ganxos no només vocals, sinó també instrumentals.

I has aconseguit que es taral·legi la melodia de l’arranjament Tú me dejaste de querer.

— El ganxo musical. Totalment.

L’aliança amb C. Tangana va per llarg, oi?

— Sí. Em costa dir-ho, però no veig el moment que no vagi a l’estudi amb el Pucho. És una necessitat més que una opció. M’agrada molt i no veig un futur sense seguir fent música amb ell.

¿La gira de C. Tangana del 2022 de quina manera condicionarà els teus concerts?

— Faré la meva gira, amb el meu projecte; ja tinc tancades moltes dates que aviat anunciaré. I dels concerts d’El madrileño en faré alguns; no faré tota la gira perquè no em dona la vida.

A banda de les de C. Tangana a Ya no vales i la de J de Los Planetas a Luces de emergencia, com has triat les col·laboracions del disc? Per exemple, la de la Rigoberta Bandini a Amanecer.

— Em porto molt bé amb ella personalment, i també és de Barcelona; m’agrada treballar amb gent amb la qual comparteixo el paisatge de ser d’un lloc. A més a més, tenim referents conjunts, hem anat als mateixos festivals... I el seu projecte com a Rigoberta Bandini em sembla dels més interessants del panorama estatal.

Amaia canta a El encuentro. I tu li produeixes el disc que publicarà l’any que ve.

— Té una proposta artística molt interessant. Connecto molt amb ella com a artista i personalment. Estic molt orgullós de com ha quedat el seu disc, crec que serà un dels discos del 2022.

Hi ha també la col·laboració de Little Jesus a Fatal.

— M’encanta Little Jesus, és molt important a Mèxic, i m’agrada tenir aquesta connexió amb Mèxic perquè és un dels països que he visitat i on sé que el meu projecte més es pot entendre. Tenia tot el sentit proposar-li la col·laboració.

—