Aliments poètics

Dossier Cuina per llegir: el menú de l'ARA Desplega

Tast

Que vagi de gust

Esmorzar

I els cuiners, què llegeixen?

Aperitiu

Ficció i cuina: del ‘Tirant’ a Rusiñol

Vermut

Què menges i com investigues

Canya

Una revolució ajornada als fogons i als llits

Aperol Spritz

Venècia i Sicília, dues maneres de menjar i investigar

Tapes

Més de 55 novetats gastronòmiques per regalar (o autoregalar-se)

Dieta

"No hi ha res més de dretes que un plat de cigrons"

Esferificacions

La vinyeta gastronòmica de Javirroyo

Picada

'Superglue' i filferro, els secrets de la fotografia gastronòmica

Pa i mantega

La cuina, el refugi de la pandèmia

Guarnició

Un ‘instagramer’ gastronòmic a la teva llibreria

Farciment

“Vull que la gent somrigui quan em veu fent una recepta”

Salses

La biblioteca que Carlos Ruiz Zafón hauria volgut conèixer

Primer plat

Història de la cuina catalana

Xup-xup

Rondissoni, el mestre de les nostres àvies

Plat de tall

A cuinar!

Amanida

Descobreix els orígens de la nostra cuina amb l’ARA

Postres

"L'únic que els falta a les roses per ser perfectes és ser comestibles"

Cava

Sant Jordi i jo: una història d’amor

Cafè i copa

Begudes i menges literàries, antologia desordenada

Ressopó

Aliments poètics

La poesia és, per si mateixa, un aliment sensual i espiritual, bona teca intel·lectual. La poesia parla de tot, ho és tot. Aquí n’hem volgut fer un tast culinari. Hem deixat de banda poemes gastronòmics infantils prou divulgats de Miquel Martí i Pol o de Joana Raspall per parar taula amb versos gustosos i no tan coneguts de Vicent Andrés Estellés, Santiago Rusiñol i Apel·les Mestres, i un final familiar de Joan Salvat-Papasseit. Bona lectura i bon profit!

‘Nadal’, de Joan Salvat-Papasseit

Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca.

Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l’empedrat recolza

i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;

i ells recullen les plomes,

i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

‘El vi’, de Vicent Andrés Estellés

No podia faltar el vi damunt la taula.

Una solemnitat, un ritu que venia

des de la nit: el vi encenia la taula,

encenia la casa, encenia la vida.

Una vella litúrgia el posava a la taula.

Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,

encenia la sang, palpitava en els ulls.

Una solemnitat, un ritu que venia

des de la nit, la nit febril de la caverna.

El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.

S’oficiava el vi, lentament i greument.

Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.

Un tros de ceba crua, un rosegó de pa.

I un got de vi, solemne. Parle del vi dels pobres,

begut solemnement, l’aliment de la còlera,

el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia.

El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,

l’esperança rompuda, plantar cara a la vida.

‘Festa al rebost’, d’Apel·les Mestres

Avui al rebost

hi ha festa completa:

aquest vespre l’All

es casa amb la Ceba.

Hi ha acudit la flor

de la parentela,

i lo més granat

de llurs coneixences.

Vestida de blanc

la Sal s’hi presenta,

la du de bracet

son marit el Pebre.

L’Oli compareix

dintre de la gerra,

i el Vinagre acut

en sitra lluenta.

El Sucre es remou

dintre la sucrera,

els xics Moixernons

arriben per rengles.

La cistella d’Ous

també és de la festa,

també en són el Llard

i Safrà i Canyella.

Tots són compliments

i grans reverències:

-Déu vos guardi, l’All!

-Santa nit, la Ceba!

Quan el nuvi es mou

tothom estossega,

quan la núvia riu

tothom ploriqueja.

-Benvinguts, senyors;

comencem la festa;

saltem i ballem,

que ja romp l’orquestra.

L’orquestra és un grill

que amb delit rasqueja,

i un vol de mosquits

tocant la trompeta.

‘Al bacallà. Oda clàssica’, de Santiago Rusiñol

Peix auster! Peix ideal! Peix noucentista!

En el pòrtic mateix de la Quaresma

et saluda un gourmet i un humanista

que admira el bé que fas perquè el fas d’esma.

Oh Mut! Oh Bacallà!… Per tu les glòries

de totes les victòries!

No hi ha pas, ni en la Flora ni en la Fauna

tall comparable, en exquisida essència,

a un morro ben molsut en una llauna

amb aquell suquet ros picat d’ardència

o a una penca bullida

amb all i julivert ben amanida.

Jo t’endreço el perfum de mes estrofes

perquè, per mi, ets més bo que les pessetes;

que amb coliflor, amb patates amb mongetes,

amb pèsols amb cigrons o amb escarxofes,

amb tot cases tan bé i tens tal substància

que no pot mesurar-se ta importància.

Tu ets excel·lent de totes les maneres:

esqueixat, i fregit, i a la cassola

i en ma taula frugal tu sol imperes

amb l’esplendent aureola

dels plats millors de les millors cuineres.

Quan a punt de menjar-te el crostó em llesco,

corprès d’admiració em dic de vegades:

¿Què foren sense tu el clàssic romesco,

les sòbries esqueixades,

que són ànima i cos de les fontades?

Ningú, ningú diria

els mil gustos que tens, tots saborosos,

quan te veiem allà a la Boqueria

entre barrils de grogues arengades

mostrant tes llenques i tos talls carnosos,

quan en remull te posen

les nimfes del mercat arremangades…

Havent-hi bacallà i bacallaneres

no és tan trista la vida com suposen

les fames mentideres

de filòsofs il·lustres,

dels Schopenhauers, Kants i Zaratustres.

¡Glòria al peix inactual, al peix que es troba

en les aigües d’Islàndia i Terranova,

i, pescat i salat, emprèn el viatge

cap a tots els racons del gran formatge!

Tu sustentes igual el ric que el pobre

tu ets l’amic del senyor i del manobre,

i, ara a la viscaïna

ara a tall de Provença

no hi ha menú de taula de gent fina

que no s’honori amb ta virtut immensa.

El llagostí, el llenguado, el salmó, el nero,

¿què són al teu costat, si bé es compara?

Un menjar presumit, vianda cara,

peixet “papa-dinero”.

El glosador, oh Bacallà, et venera,

que és part d’Humanitat, i considera:

¡que en seria de nyicris i pipioli,

si el teu fetge gloriós no ens donés l’oli

que ens reconstitueix i ens assegura

la nostra miserable carnadura!