Alfred García: “He vist pocs polítics cantant una cançó”

BarcelonaAlfred García (el Prat de Llobregat, 1997) fa aquest dissabte un concert al Sant Jordi Club que coincideix amb la publicació de 1016: El círculo rojo (Universal, 2019). Es tracta d’una reedició del seu àlbum de debut amb quatre cançons noves. El disc i el concert tanquen una etapa en la carrera de l’exparticipant d’ OT. “Necessito parar i viure: viatjar, anar on no em trobi ningú i ningú em conegui, trobar-me a mi mateix. Vull fer coses, planificar, tenir un pla de vida”, diu.

És un concert especial, oi?

Sí, perquè tanca una etapa. De fet, tres etapes. Es tanca l’etapa Operación Triunfo, Eurovisió i tot el que ha passat d’ençà que vaig començar. Es tanca l’etapa del disc 1016. I tanco una etapa vital, que no és només un canvi de fama o del tipus de música que feia abans. És un canvi de vida.

¿Aquest canvi de vida afectarà les cançons que facis a partir d’ara?

Sí, perquè suposo que no hauré de parlar del canvi de vida, sinó de la vida. Ara ve la prova de foc: el segon disc. Al documental Songwriter, hi ha un moment en què l’Ed Sheeran diu que quan torna de vacances li surt el costat competitiu i que necessita tenir cançons més bones que les dels altres discos. “Ara necessito superar el rècord d’Adele”, diu. I jo em sento una mica com ell a vegades, perquè tinc una part competitiva amb mi mateix: intento fer cançons incontestables per després no haver de dir res més a part del que ja diuen les cançons.

En el disc 1016: El círculo rojo hi inclous quatre cançons noves. ¿Són una pista sobre el teu futur?

No són cap pista, sinó el tancament d’una etapa. Segurament el que faré l’any que ve serà molt diferent. Fins ara m’he aferrat molt al rock, però tampoc vull que s’entengui que tota la vida estaré fent rock. No sé què passarà en el futur. Tornant a l’Ed Sheeran, ell va tenir l’etapa de cantautor al primer disc, i l’últim que ha tret, No.6 Collaborations Project, és tot hip-hop.

¿Va per aquí la col·laboració amb el raper Rayden?

Doncs fixa’t que el Rayden és una persona molt curiosa perquè, tot i que ve del hip-hop, les seves produccions són totalment indies. Perquè la cançó que va fer amb Pablo López, Abrazos impares, recorda els Pink Floyd, amb aquelles textures de guitarres elèctriques que floten, no? Està molt bé. També podria ser, sí, una mica un avançament en el sentit que jo no tinc límits a l’hora de fer música.

Fa uns dies vas pujar a cantar amb Aitana al Palau Sant Jordi. Què vas sentir en aquell moment?

Ella és una noia de 20 anys que té la responsabilitat de ser una de les grans artistes d’aquest país per molts motius, perquè està nominada a un Grammy, perquè canta davant 9.000 persones, perquè és la imatge d’una gran marca... I com que la conec, perquè hem sortit del mateix lloc, és com si fóssim germans. És una noia fantàstica amb un recorregut imparable i unes cançons incontestables.

L’Aitana i tu sou del Baix Llobregat, com Estopa, Rosalía, Love of Lesbian, Ferran Palau...

L’altre dia, al sopar de Los 40 Music Awards, estàvem parlant el Toni Aguilar, l’Aitana, Estopa i jo. Érem els del Baix Llobregat, i es notava que hi havia una sensació d’orgull, de “Som aquí representant”. Això és molt maco.

Crema la nit, una de les cançons noves, és una col·laboració amb Alguer Miquel, de Txarango. Com hi vas pensar, en ell?

Quan tenia la cançó a les mans, produïda, gravada, mesclada, vaig tenir la sensació que estava sonant la veu de l’Alguer per algun lloc. Li vaig dir: “Alguer, vine a escoltar aquesta cançó”. Va ser molt fàcil perquè l’Alguer ho fa tot molt fàcil.

El concert coincideix amb la jornada de reflexió prèvia a les eleccions del 10 de novembre...

Doncs quina millor reflexió que amb música, no?

Millor la música que la política?

La cultura és el millor que tenim i hem de cuidar-la. Nosaltres hem de decidir què fem amb la cultura i no els polítics. No sé si els polítics en saben molt o poc de música, però és evident que en parlen poc. He vist pocs polítics cantar una cançó.