Alfred García: “Estic casat amb la música i no me’n puc divorciar”

BarcelonaAlfred García (el Prat de Llobregat, 1997) reprèn el camí musical que va abandonar fa dos anys, esgotat de les dinàmiques que el reclamaven arran de l’exposició mediàtica d’Operación Triunfo. Hi torna amb un disc titulat 1997 (Universal).

A finals del 2019 vas decidir fer una pausa perquè necessitaves “parar i viure”. I poc després va arribar la pandèmia...

— Vaig ser com un visionari perquè vaig parar justament abans. Sí, vaig deixar-ho tot, però estic casat amb la música i no me’n puc divorciar, n’estic completament enamorat. Hem discutit, podem passar èpoques més bones o més dolentes, però sempre estem junts. I he pogut viure, sí. He pogut fer coses normals.

Titules el disc amb l’any del teu naixement. ¿La teva biografia continua sent tan important a l'hora d'escriure cançons?

— Sí, perquè si no de què parlo? Bàsicament parlo de les meves experiències vitals. No tinc tanta facilitat com Joaquín Sabina per parlar sobre les vides dels altres o per inventar-me vides o personatges.

Has fet un disc menys crispat?

— En aquest disc m’he matat a mi mateix unes quantes vegades, he ressuscitat unes quantes més i m’he rigut de mi mateix. Tot ha sigut una mica més relaxat, sí. Parlo des de la serenitat. M’ha fet molta il·lusió passar-me dos anys produint, gravant i escrivint aquest disc perquè l’he gaudit. He pogut fer el camí sense que ningú m’atabalés. Al final he fet el que m’ha donat la gana, i això té coses bones i coses dolentes. La cosa bona és que ha quedat un disc del qual estic molt orgullós.

I la dolenta?

— Bé, la cosa dolenta és que he estat dos anys desaparegut, i potser hi ha algú que ha dit “Si aquest noi no treu res, doncs fora”.

En aquest sentit ets bastant clàssic, en comptes d’estar publicant un tema amb videoclip cada mes i mig...

— Ara el que se suposa que hauria de fer d’aquí un mes és treure una nova cançó, però no és el meu pla. He fet una mica el que fan els artistes clàssics, com Bon Iver o Pink Floyd, que treien discos i no publicaven res més en tres anys, o com Extremoduro, que treuen un disc sense avisar i funciona. Realment, no estic seguint els paradigmes de la indústria actual, però no dic que no ho faci a partir d’ara perquè hem de tenir clar que tot ha canviat i el disc també parla una mica d’això, perquè està una mica basat en la filosofia líquida de Zygmunt Bauman. La música cada vegada dura menys, les cançons duren un mes, i hi ha artistes que es cremen en un mes.

Què expliques a Praia dos Moinhos? És una cançó on dius que només queden voltors...

— Hi ha cançons com Praia dos Moinhos, Mi canción i Toro de cristal en què parlo una mica d’autodestrucció o de les persones que estan al teu voltant i que volen acabar amb tu o aprofitar-se’n; per això la metàfora dels voltors.

Otra liza és la primera composició que comparteixes amb el teu oncle, el poeta i periodista David Castillo, oi?

— En realitat en fem moltes, amb el David. S’enfada amb mi perquè en tenim unes trenta, i diu: “Hòstia, només en publiques una!” Otra liza crec que és la millor, i per això la publiquem. És de les millors cançons de l’àlbum i el David és un poeta i un escriptor excepcional; l’estimo molt i m’ajuda molt a tocar de peus a terra.

I com va sorgir la col·laboració amb el Niño de Elche a la cançó 1997?

— Crec que és el més normal que ha fet el Niño de Elche en tota la seva carrera [riu]. Tots els artistes amb què he col·laborat estan una mica a la perifèria. Són artistes bastant autèntics.

Hi ha una cançó on parles novament de Londres, però també de Gràcia i el Raval. Què representen per a tu?

— Bé, realment són els barris on menys vaig. Però parlo de Gràcia i del Raval des de la perifèria, com vist una mica des de la muntanya pelada, per allà el Coll i Vallcarca. Més o menys va per aquí la cosa, que jo ho veig tot des de la perifèria, una perifèria que és més mental que física.

—