Alfred García ensenya les cartes amb què vol guanyar la partida

BarcelonaVa haver-hi un moment ahir al vespre que a Twitter eren tendència, en aquest ordre, el congrés del Partit Popular i el concert d’Alfred García al Share Festival de Barcelona. És a dir, la liquidació de la generació Gürtel i l’inici de gira de l’estrella sorgida d’ Operación Triunfo : així s’escriu la història d’Espanya. Alfred García, a qui els seguidors anomenen Alfred i el protocol periodístic aconsella anomenar-lo García, era un dels plats forts de la primera jornada d’un festival de “música i solidaritat” a la plaça major del Poble Espanyol, patrocinat per Cabify i Gabol i l’objectiu del qual és aconseguir donacions per a ONG com Proactiva Open Arms, l’Institut Jane Goodall i la Creu Roja, entre d’altres.

Una de les singularitats és que el cartell no aplega grups que incorporin el compromís i la solidaritat a les cançons o al discurs, sinó artistes del pop mainstream com Álvaro Soler, Abraham Mateo, Morat, Gemeliers, Rita Ora o el mateix García. L’estratègia té sentit: no n’hi ha prou arribant només als convençuts. Ara bé, en un esdeveniment solidari, ¿quin sentit té impedir que el públic pugui entrar menjar al recinte i que, a més, hagi de llençar els entrepans?

Artísticament, la primera jornada del Share va servir perquè Alfred estrenés la gira en què ha de perfilar el repertori del disc que publicarà més endavant. Ell mateix va anunciar que algunes de les cançons que sonarien en el concert formarien part de l’àlbum; per exemple, Londres, La ciudad, Barcelona... l’element urbà com a metàfora de cors trencats. El concert també va servir per intentar entendre quina estètica musical seguirà el músic del Prat, quines cartes són les que posarà en joc per guanyar la partida. Va començar amb mal peu, fent una versió d’ Insurrección, d’El Último de la Fila, mal sonoritzada i amb la veu massa freda per respondre correctament a l’afinació. Tanmateix, va donar alguna pista: Alfred García s’emmiralla en el rock d’autor de Leiva. A més, la notorietat aconseguida gràcies a OT i el contracte amb Universal li permet tenir una banda de set músics, alguns companys seus al Taller de Músics, amb els quals busca una lògica estètica que encara ha de treballar. Algun comentari també va servir per veure què li agrada: “Visca les lletres de veritat, com les de Vetusta Morla!”, va cridar després de versionar Maldita dulzura.

El públic, entusiasmat des de bon principi, va respondre amb més intensitat quan va lligar Londres i La ciudad, totes dues construïdes amb arranjaments de teclat i amb fragments per al lluïment vocal, i sobretot quan va atacar De la Tierra hasta Marte. A aquestes altures del concert, la veu, abans massa tensa, havia trobat el nord i la banda evolucionava entre sacsejades estilístiques fins a rematar l’hora d’actuació amb la versió de Don’t stop the music de Jamie Cullum i 1016, la cançó que homenatja els càstings que el van dur a OT. El concurs, que ha contribuït a apujar el nivell dels karaokes, també l’han sabut aprofitar músics amb formació acadèmica com Alfred García, que quan arriba el moment de volar fora d’ OT volen fer-se valer fent callar els qui els tracten o bé amb menyspreu o bé amb condescendència.

García està en aquesta tessitura, defensant un directe amb professionalitat i alhora un excés de rigidesa en la interpretació mentre busca la manera de trobar una personalitat pròpia que encara no té però que vol mostrar sí o sí. Necessita, sobretot, treure’s de sobre unes ganes de reivindicar-se com a músic que a vegades l’ofeguen, com si no acabés de gaudir amb el concert.

La seguretat d'Álvaro Soler

La jornada va continuar amb Álvaro Soler, que també amb una banda llarga va oferir un repertori amb tots els seus asos, des d'aquell El mismo sol que va catapultar-lo a l'èxit internacional fa tres anys i fins al més recent La cintura. El públic que omplia el Poble Espanyol també va reaccionar amb entusiasme, sobretot quan el cantant i compositor barceloní interpretava cançons com Sofía i especialment quan va convidar Alfred García a cantar El mismo sol. Soler va dominar l'escenari amb seguretat i tranquil·litat, fins i tot quan va haver de tornar a començar la versió de Tuyo, de Rodrigo Amarante, perquè s'havia equivocat d'acords. La mateixa eufòria, amb el públic cantant totes les cançons, es va viure després durant l'actuació del quartet colombià Morat, punt culminant de la primera jornada del Share Festival.