Àlex Rigola vola amb ‘El público’ de Lorca
BarcelonaLa Sala Gran del Teatre Nacional s’ha empetitit per acostar l’escenari al públic. S’ha recobert tota d’uns serrells brillants que fan l’efecte d’introduir l’espectador dins d’una obra que el director Àlex Rigola defineix com un viatge pel cervell de Federico García Lorca (1898-1936). El público és un somni o un malson. És un text que no segueix les normes aristotèliques, que conviu amb els surrealistes i té una immensa càrrega simbòlica. No s’acosta gens als drames rurals que tan popular van fer a l’autor. I això que Lorca va escriure El público entre el 1929 i el 1930, abans de La casa de Bernarda Alba, Yerma o Bodas de sangre, però la va abandonar perquè la considerava “irrepresentable” en aquella època, perquè hi mostrava les seves pulsions sexuals inconfessables.
“És un text que et permet volar i endinsar-te en territoris desconeguts. Tant, que el perill és anar-te’n massa de Lorca”, apunta Rigola. Per tant, ha sigut un repte artístic important per a ell -i més amb el referent del muntatge que van aixecar el 1986 Lluís Pasqual, Fabià Puigserver i Frederic Amat-, però també una aposta arriscada dels teatres que l’han coproduït, l’Abadía de Madrid, on ha tingut un gran èxit crític i de públic, i el Nacional, on es podrà veure només durant tres setmanes, d’avui fins al 3 de gener.
El público s’ha d’entendre com a resultat d’una doble crisi de l’autor. D’una banda, havia patit el seu segon desengany amorós amb el jove Emilio Aladrén, després que la relació amb Dalí comencés a refredar-se. Tots dos l’havien deixat per una dona. Això se sumarà a l’estrena a Barcelona de Mariana Pineda, al Teatre Goya el 1927, que li suposa el primer gran èxit de públic i crítica i que alhora li comportarà crítiques del seu entorn més pròxim. Li retreuen que faci teatre popular per acontentar burgesos, que no aporti res de nou. Aquests conflictes faran que s’embarqui per anar a Nova York i després a Cuba, un viatge que li canvia la vida, perquè s’allibera sexualment i això es plasma en El público, que escriu a l’illa. El protagonista és precisament un director (Pep Tosar) que deixa de fer “ teatro al aire libre ”, és a dir, tragèdies romàntiques segons la moral dominant, per provar un “ teatro bajo la arena ”, personal i honest, explica el director del TNC, Xavier Albertí.
És amb aquest punt que s’identifica Rigola. “És una peça que parla de l’honestedat. A nivell artístic, això és: ¿fins a quin punt hem sigut valents? ¿O ens hem enganyat a nosaltres mateixos i hem sigut benevolents? Jo em trobo en contínua tensió amb el públic. Si busques camins nous, te n’allunyes. Els meus espectacles més celebrats han sigut els que m’han marcat menys i d’altres, en canvi, han sigut cabdals per a la meva evolució”, confessa.
“Sé que el públic no tindrà una comprensió del 100%. Però és un text més per ser vist que no per ser llegit. S’ha de viure com un poema, deixar-se endur per tots els sentits”, diu el director, que convida a identificar personatges, símbols i pulsions, que ha condensat en una quinzena d’actors, que també ballen, canten i toquen música (Nao Albet, Irene Escolar, Pau Roca, David Luque, Laia Duran, Juan Codina, etc.).
