Àlex Rigola furga en l'angoixa vital dels joves

BarcelonaAquesta és la història d’Ofèlia. Però no del seu enamorament de Hamlet, sinó de la seva mort. “Ofèlia és el personatge que, en el moment que li toca viure, no aguanta la tensió que es produeix dins la societat i pren una opció. No es talla les venes: cau al riu i no té esma de lluitar, es deixa enfonsar, segons la descripció de la reina Gertrudis. Està esgotada, no pot més”, recorda Àlex Rigola. El director ha agafat aquest desassossec i l’ha utilitzat com a motor del seu nou espectacle, que es titula, justament, Ofèlia. Roser Vilajosana és qui es posa en la pell d’aquesta jove víctima, avui i demà, en el segon monòleg del cap de setmana del Temporada Alta, que acaba funcions aquest diumenge.

En el rerefons de l’obra hi ha una intensa investigació sobre els efectes en la salut mental que ha tingut la crisi i la pandèmia, especialment entre els joves i les dones. En el seu punt més extrem, “l’angoixa i la depressió ha acabat amb un increment dels suïcidis a Espanya, que ha passat de 10 a 11 diaris, i els intents de suïcidis en dones joves han crescut un 190%”, afirma Rigola. La pandèmia, a més, ha accentuat els canvis en les relacions socials, que han perdut presencialitat. “No ens estem trobant. Si es perd el fet d'estar tots junts, es trenca la comunicació, és més asèptica. Comunicar-nos és més fàcil, però estem perdent el pensament col·lectiu, cooperatiu, cada vegada el treball és més individual i sectoritzat, buscant un rendiment més elevat”, afirma. “Viure és un slackline, i a la gent li importa un pito si caus o no. La societat ja no és el coixí, no tens marge d’error”, afegeix Vilajosana. “Em pregunto quin futur deixem a les noves generacions”, planteja Rigola.

Aquest és el rerefons de l’espectacle. Però lluny de voler oferir una obra documental sobre el suïcidi i la depressió, Rigola i Vilajosana recreen una “evocació en forma de poema visual, sonor i textual” del personatge, del seu esperit, de la seva actitud, del seu desencaixament i utilitzen retalls de Hamlet per fer un monòleg que aquí posen en boca de l’actriu. “És el que hauria dit Ofèlia si hagués tingut el micro”, opina Vilajosana.

L’espectacle connecta amb l’estil de les últimes obres de Rigola (Vània, La Gavina) però en aquest cas col·loca el personatge no en una capsa de fusta sinó en una escenografia hiperrealista enorme que vol recordar les fotografies de Gregory Crewdson: un bosc amb vuit arbres de sis metres i 80.000 fulles de tardor, un cotxe i la foscor. “Cada espectador hi posarà la seva experiència. Tothom ha passat angoixes i tots hem passat la pandèmia. S’hi veuran reflectits. És la petita abraçada que podem fer al públic”, conclou Vilajosana.