Àlex Monner: "Enamorant-me de l'ofici d'actor he acabat enamorat del cinema"

BarcelonaEls dies d’ídol juvenil queden lluny per a Àlex Monner (Barcelona, 1995), que ha estat estudiant cinema als Estats Units. A La propera pell -la nova pel·lícula d’Isaki Lacuesta i Isa Campo que ha arribat als cinemes- l’actor és el Gabriel, un jove que es retroba amb la seva mare després de vuit anys separats i ha de decidir si són més importants els vincles d’afecte o els de sang.

El públic no sap exactament qui és el teu personatge a La propera pell. No ho sap ni ell mateix! ¿Això és un regal enverinat per a un actor?

Una mica sí. El Gabriel té un cacau d’identitat brutal, però és que la pel·lícula va d’això, de donar-se noves oportunitats i emprendre una vida diferent. Com la interpretació.

L’ambigüitat és constant. Quan actua l’actor i quan el personatge?

És un joc complex. El Gabriel s’equivoca i s’autoenganya, així que és difícil saber quan diu la veritat i quan menteix. No ho sé ni jo! Els actors desconnectem molt quan fem la nostra feina. Jo sempre intento estar molt present. Confio en la meva explosivitat, però no sé quins processos faig per arribar als llocs.

La reflexió arriba potser quan els periodistes fem preguntes, oi?

Totalment. No m’he adonat de què anava la pel·lícula fins que he fet la promo. El meu personatge tenia un embolic mental tan bèstia que mentre rodava era millor que no sabés què li passava i em cenyís a viure amb ell tota aquella confusió.

Amb Emma Suárez ja vas treballar en el teu debut, Herois.

No teníem escenes junts, però recordo molt bé el missatge que em va donar: ella també va debutar als 14 anys i deia que ser actor és una marató, però que no tingués por, que és un món molt bonic. Jo aleshores encara no sabia que volia ser actor.

Quan ho vas saber?

En acabar Herois ja vaig pensar que actuar molava molt i que, si la vida em donava l’oportunitat d’explorar aquest camí, l’aprofitaria. I l’any següent va arribar Polseres i ho vaig tenir claríssim.

Fa nou mesos que estudies cinema a Nova York. Quan vas decidir que també volies ser director?

Fent La propera pell. Des dels 15 anys ja intuïa que em faltava omplir una part creativa i amb l’Isaki i l’Isa, de cop, se’m va activar el xip de dirigir, d’escriure i de tenir més a dir en el procés creatiu del cinema. Actuar és un acte creatiu brutal, però el cinema té tantes coses: el guió, la direcció, la música, la fotografia... I enamorant-me de l’ofici d’actor he acabat enamorat del cinema.

Com t’ha provat l’anonimat?

En realitat jo a Barcelona ja sóc força anònim. Quan no surts a la tele la gent no es fixa tant en tu. A Nova York vivia a Brooklyn però l’escola era a Manhattan. I ser en un lloc on passen tantes coses ha sigut increïble, tot i que l’experiència a l’escola tampoc ha sigut gaire reveladora. Les expectatives que et crees amb l’art són molt grans i és fàcil quedar decebut. Però sí que m’ha aportat creixement personal a tots els nivells. I mira que la sensació que tinc és més aviat un skyline que la ciutat real. Nova York és tan gran que nou mesos no són suficients. Estàs preparant el teu primer curt.

És el projecte final de màster, però el rodaré aquí. És una història molt teatral sobre una diva de cinema en decadència i un xaval de 24 anys. A veure com surt. Quedi com quedi, fer-ho és molt emocionant.