John Kampfner: "Alemanya hauria d'alçar-se en armes contra Putin per defensar la democràcia"

BarcelonaEl títol del llibre és provocatiu: Por qué los alemanes lo hacen mejor. Notas sobre la primera economía europea (Capitán Swing). L'escriu un britànic, John Kampfner, fill d'un jueu que va haver de fugir de l'Alemanya nazi a la dècada dels 30. Un dels millors llibres polítics del 2020 segons el Guardian, és incòmode perquè es va publicar per primera vegada al Regne Unit just després del Brexit, i anava adreçat sobretot als britànics, que no surten gaire ben parats de la comparació amb els alemanys.

Kampfner, nascut el 1962, ha viscut de prop molts dels grans esdeveniments de les últimes dècades del segle XX. Va ser corresponsal a Moscou i Bonn i va informar sobre la caiguda del Mur de Berlín i la unificació d'Alemanya i, més tard, sobre la dissolució de la Unió Soviètica. Ha treballat per a l'agència Reuters, el Daily Telegraph i el Financial Times, ha estat comentarista a Today de la BBC i corresponsal polític de Newsnight. Actualment, és col·laborador habitual del Times i del New European. Al llibre, traduït per Mireia Bofill Abelló, Kampfner fa un repàs de la història recent però també de l'actualitat i de la vida quotidiana dels alemanys.

Parla de la importància de la memòria. Una de les claus de l’èxit alemany, escriu, és que té pocs referents per sentir-se orgullós del seu passat històric. Per què això és millor?

— Jo soc britànic i comparo els dos països. A França passa una mica el mateix que al Regne Unit, estan obsessionats amb la grandeur del passat. És més aviat un passat mitificat que paralitza el país a l’hora d’afrontar el present. Aquesta obsessió amb les "glòries" del passat explica en part el Brexit, perquè hi ha qui creu que es pot tornar a un passat que en realitat no va existir mai. Perquè, primer de tot, què té de gloriós aquest passat? En contrast, Alemanya no vol tornar al passat recent i, per tant, hi ha la motivació de crear un nou futur i d’aprendre del passat. Per a Alemanya, l’any després del final de la Segona Guerra Mundial és l’Any Zero, s’inicia un nou procés i la política es pren seriosament perquè són conscients del que pot passar si no es fa així.

Tanmateix, durant anys a Alemanya hi va haver problemes per afrontar el passat.

— Sí, hi va haver molt negacionisme, però dues o tres dècades després es va afrontar el nazisme. A la dècada dels seixanta, els joves van començar a preguntar als seus pares què havien fet durant la guerra i molts van haver d'afrontar un passat traumàtic. Va ser un moment catàrtic. El segon moment catàrtic va ser durant la unificació de les dues Alemanyes el 1989. Ara, però, Alemanya també corre el perill que el passat paralitzi el present. Em refereixo a la invasió d’Ucraïna. Alemanya està tan acomplexada que no creu que pugui tenir una potent indústria armamentística. Crec que Alemanya hauria de prendre la responsabilitat de defensar la democràcia davant d’un tirà com Putin.

Vol dir que haurien d'alçar-se en armes?

— Sí, absolutament.

Al llibre posa també en valor alguns aspectes de la cultura i la societat alemanyes, com la solidaritat, l’austeritat, la manca d’abús de poder, el sentit de comunitat, el compromís mutu i la confiança en l'ordre establert, el fet d’anar a poc a poc però sobre segur... Alguns són directament contraris als valors del capitalisme salvatge cada vegada més assentat a Europa.

— Crec que la Constitució alemanya, redactada el 1949, és una de les millors, fins i tot supera l'estatunidenca. Ho és perquè dona importància al compromís i al consens en tots els nivells: local, regional i nacional. Tot està increïblement ben equilibrat i, a la vegada, no impedeix que la gent tingui llibertat. A Alemanya és important construir coalicions i a la vegada és imprescindible que els partits polítics tinguin el suport públic, i es preveu l’abús de poder. En la part econòmica, són importants la petita i la mitjana empreses. I està tot repartit: una gran companyia pot estar localitzada en un petit poble enmig del no-res. I la companyia no només dona feina a la gent, sinó que també dona suport a l'escola de música o al club de futbol. En cert sentit, és molt paternalista. Culturalment, no està ben vist fer ostentació dels diners. I si algú necessita ajuda, se l’ajuda molt; és un contrast amb societats molt individualistes on un veí pot estar mort durant una setmana i ningú adonar-se'n. Tampoc tinc clar que s'hagi de mantenir així, perquè és una societat que costa que s'arrisqui. Als alemanys no els agrada fer res si no tenen garanties. I hi ha certes dificultats a l'hora d'emprendre aventures empresarials, per exemple, amb les noves tecnologies. A Alemanya internet va més a poc a poc que a Albània. Crec que la qüestió a Alemanya és com mantenir allò que té de positiu i a l'hora treure més profit dels avenços.

Al llibre compara també la Constitució alemanya amb l’espanyola.

— No soc un expert en Espanya, però la resposta que hi va haver davant tot el Procés català va ser pràcticament paramilitar. Feia certa por. No sé si la independència està bé o no, no soc qui per opinar, no soc ni espanyol ni català. Però crec que l’Estat es va posar per sobre de tota la resta, era el més important, i la policia i els jutges hi eren per enfortir aquest Estat. No hi va haver la sensació que hi hagués esforços per trobar la pau, la conciliació. Va ser molt diferent, per exemple, a Escòcia, on tot és més consensuat: no hi ha polítics a la presó, ni jutges ni policies involucrats. En aquest sentit, Alemanya va amb molta cura a l'hora de fer complir la Constitució perquè ningú percebi l'estat com una força autoritària que obliga la ciutadania a obeir; crec que s'ha de tenir molta cura amb el poder que es dona a l'Estat.