Alejandro Jodorowsky: "El que més em molesta és la normalitat"

SitgesDesprés de 23 anys sense posar-se darrere de la càmera, Alejandro Jodorowsky firma l'autobiogràfica La danza de la realidad , que presenta a Sitges acompanyada del documental Jodorowsky's Dune sobre el mític projecte fallit d'adaptar al cinema la novel·la de Frank Herbert.

Trobava a faltar el cinema?

Sí, molt. Podria haver fet pel·lícules comercials, però vaig mantenir-me fidel als meus principis: fer el que m'agrada, sense estrelles ni grans egos. El camí va ser llarg, però al final el vaig trobar.

La pel·lícula ha tingut un finançament poc convencional.

Vaig començar demanant diners a través del meu Twitter i vaig aconseguir 40.000 euros. Era només l'1% del pressupost, però significava que la gent volia que es fes el film. I després vaig retrobar-me amb el meu vell productor de Dune : pensava que m'odiava perquè la pel·lícula no es va arribar a fer, però no. Al final del documental diu: "Ja que no vam poder fer-la, fem-ne una altra".

La danza de la realidad adapta la seva pròpia autobiografia.

M'ha canviat la vida. Després de fer la pel·lícula sóc un altre. La vaig rodar a Tocopilla (Xile), el poble on vaig néixer, que m'havia rebutjat, i vaig refer la meva infància humanitzant el meu pare i realitzant artísticament la meva mare. I al final, com que vaig donar feina a tot el poble, em van nomenar fill predilecte!

Al film, la seva mare canta tots els seus diàlegs amb to operístic.

Ella era venedora, però hauria volgut ser cantant d'òpera. Jo realitzo el seu somni. Amb el pare també: ell volia matar el dictador, però mai ho va fer, esclar. El film és un treball sobre la realitat i com canviar-la.

El personatge del pare l'interpreta el seu fill, Brontis Jodorowsky. Com ha sigut per a ell?

Imagina't, es transforma en el meu pare, el seu propi avi! Ha sigut un gran xoc psicològic, però positiu.

I què ha significat per a vostè retratar el seu pare, un home tan cruel?

Sempre l'havia vist com un monstre espantós. Però la pel·lícula m'ha ajudat a comprendre'l i fins i tot a identificar-m'hi. Als 5 anys va arribar a Xile des d'Ucraïna. Ell volia ser xilè, però mai va aconseguir-ho. Jo vaig tenir el mateix problema d'adaptació, perquè era un blanc amb un gran nas i em marginaven.

Fa més de 20 anys de la seva primera visita a Sitges. Com la recorda?

Em va encantar perquè és un festival consagrat a la imaginació. Va ser alliberador: els meus films s'han vist sempre com uns ovnis i Sitges és un festival per a ovnis. Alguns pèssims, d'altres bons. Però sempre diferents. I a mi el que més em molesta és la normalitat. No sé si el que faig és bo o dolent, però diferent segur.

Alguns creuen que si hagués acabat Dune , podria haver canviat el cinema de ciència-ficció. Ho pensa?

Esclar! Pensa que s'hauria estrenat abans de La guerra de les galàxies . Però Hollywood es va espantar perquè jo volia fer un film de 12 hores.

Tenia Dalí fitxat com a actor.

Ell volia ser l'actor més ben pagat del món, 100.000 dòlars l'hora. Així que vaig canviar el guió perquè ell només sortís uns minuts.

Per cert, Nicolas Winding Refn li ha dedicat Only God forgives .

Veure el meu cinema als 15 anys l'ha marcat. És un cineasta formidable, l'únic que pot adaptar L'incal.