Aleix Clapés es revela com un artista de culte al Palau Güell

BarcelonaEl pintor i moblista Aleix Clapés (1850-1920) va pel camí de convertir-se en un artista de culte, més enllà de la relació que va tenir amb Antoni Gaudí i Eusebi Güell. En els últims temps va ser una de les incorporacions destacades a la col·lecció renovada d’art del segle XIX i XX del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el mateix museu va dipositar al Palau Güell la pintura monumental Hèrcules buscant les Hespèrides, i ara en aquesta antiga residència dels Güell a Nou de la Rambla es presenta una exposició amb una trentena de pintures que es poden veure en paral·lel a les que va fer per al saló principal de l’edifici. Tant les unes com les altres són reveladores del caràcter de rara avis de l’artista, que va suscitar reaccions enfrontades al seu temps: el crític Raimon Casellas era un entusiasta del seu art i, en canvi, Feliu Elias no l’apreciava i el va qualificar de "calamitat plàstica" i com un “energumen sense humanitat ni maneres” quan Clapés va dirigir la decoració dels patis de la Pedrera.

“La pintura de Clapés és difícil”, diu el comissari de la mostra, l’historiador i crític Josep Casamartina. “La pintura catalana des de mitjans del segle XIX fins als anys 20 és brillant –afegeix– i, en canvi, la de Clapés és adusta, amb un punt a vegades necrofílic i dur". També diu que la seva producció és “irregular” –es coneixen prop d'un centenar de pintures–, i que les obres menys reeixides perjudiquen les bones. Malgrat tot, en conjunt Clapés va ser un pintor més “coherent” del que feien pensar les pintures vistes aïlladament, i creu que la foscor forma part del món gaudinià i la seva càrrega de misticisme.

Aleix Clapés va ser un personatge encara més polifacètic, i també va ser l’editor de la revista Hispania, en la qual havia publicat moltes de les seves pintures abans, quan era propietat de l’empresari Hermenegild Miralles; i va tenir una botiga de materials artístics i objectes d’art amb el mateix nom. L’exposició, que estarà oberta fins al 30 de maig, està basada en la recerca que va fer l’arquitecte mexicà Carlos Alejandro Lupercio per a la seva tesi doctoral sobre Clapés i l’arquitecte Manuel Sayrac. Casamartina ha desenvolupat el discurs expositiu i ha localitzat les peces, algunes de les quals són inèdites, gràcies als seus contactes amb marxants i col·leccionistes. “L’objectiu és valorar Clapés d’un manera nova”, subratlla Casamartina.

Després de la mort de Clapés es van fer tres exposicions de la seva obra i se’n va fer una altra als anys 90 a l’Arxiu Museu de Vilassar de Dalt. Tot i així, segueix sent un personatge encara poc conegut fins i tot per a la seva família. Per això l’exposició porta per títol Aleix Clapés, l’enigmàtic pintor de Güell i Gaudí. Entre les històries llegendàries que l’envolten hi ha la que diu que Trotski va comprar el quadre El peó per dos milions de francs a París l’any 1920 i que el va dipositar al Kremlin. Més endavant, la família hauria rebut una carta manuscrita d’Stalin amb “unes consideracions amables”, com explica Lupercio a la seva tesi, però aquesta missiva no es conserva. Un altre dels misteris que l’envolta és l’estada que va fer a Roma i encara un tercer enigma són les raons per les quals es va trencar la seva relació amb Eusebi Güell. Una part de la família assegura que el distanciament amb el mecenes es va produir perquè Clapés va incomplir uns encàrrecs.

Sí que estan més clares dues històries que tenen a veure amb la Pedrera: el propietari, Pere Milà, es va convertir en un gran col·leccionista de la seva obra, però comprava els quadres per menys diners dels que deia i destinava la resta a les seves amants. I Clapés es va barallar amb Gaudí durant les obres perquè l’arquitecte no volia que Clapés fes totes les pintures de l’edifici, ja que volia donar feina a un pintor que protegia. Clapés, però, les va acabar fent totes. Fins i tot es va arribar a dir que va fer la porta d’entrada de l’edifici després que Gaudí abandonés les obres. Pel que fa a la col·laboració de Clapés amb Gaudí, Casamartina creu que va participar en el disseny d’uns mobles produïts per la casa Hoyos Esteva que la junta constructora de la Sagrada Família va dipositar en comodat al MNAC l’any 2014.

Uns caps d'apòstols abstractes

Al saló principal del Palau Güell hi ha quatre pintures de Clapés als angles superiors del saló principal del palau: Santa Isabel, reina de Hongria, donant almoina als pobres; Misericòrdia, Senyor! o Pregaria; Retrat de Jaume Balmes i Nenes jugant, que trenca amb la pàtina pietosa de les altres. També hi ha els caps dels apòstols de les portes de la capella. “A vegades són tan esbossades que no saps què representen”, explica el comissari. Després de tornar-los a contemplar, la mostra continua a la sala d’exposicions ubicada a les golfes. Entre les pintures exposades destaca un autoretrat propietat del MNAC en què es pot veure que portava molt lluny l’esbossament d’algunes parts dels quadres “amb unes pinzellades gairebé barroeres”, com assenyala Casamartina. També hi ha un retrat femení que va pertànyer a Ramon Casas i un altre a Santiago Rusiñol, titulat Filleta rossa; un esbós de la pintura monumental que va comprar l’Hospital Sant Pau a la família de l’artista, Trasllat de les restes de Santa Eulàlia; i un retrat primerenc del poeta Joaquim Maria Bartrina fet pòstumament. Un altre retrat, el de l’acadèmic Josep Maria de Pereda, revela les qualitats de Clapés com a dibuixant, evocador de la seva formació a la Llotja amb Claudio Lorenzale. També destaquen els esbossos de tapissos, un altre dels punts forts de la seva obra, tot i que amb prou feines se n'han conservat.