Albert Serra: “La lògica racional és molt opressiva”

Enviat especial al Festival de CanesAlbert Serra està content, i amb raó. La mort de Lluís XIV no ha deixat de rebre bones crítiques des que es va estrenar dijous al Festival de Canes fora de concurs. Un retrat sobri i rigorós de l’agonia de Lluís XIV i la lluita de poder entre els metges de la cort i un venedor de remeis miraculosos. Serra s’allunya del cinema tel·lúric d’exteriors per filmar magníficament una peça de càmera d’interiors tenebrosos, una versió més constreta del seu univers que observa la cronologia històrica sense permetre’s les seves habituals digressions. El film observa l’evolució de la malaltia del rei amb tant d’interès com els metges, i l’espectador té la sensació d’estar veient com la mort va fent la seva feina. Un rei, gairebé una divinitat, morint com un home vulgar, amb la cama gangrenant-se lentament davant la incompetència i frustració dels doctors. Serra filma aquest final amb una solemnitat que conviu amb moments d’humor intermitent, que catalitza sobretot el personatge que interpreta Vicenç Altaió.

A La mort de Lluís XIV, Serra treballa per primera vegada amb actors professionals i, en lloc d’adaptar-se a un mite de la talla de Jean-Pierre Léaud -l’Antoine Doinel que va ser l’ alter ego de François Truffaut-, el porta al seu terreny despullant el mite i treballant amb l’actor en la seva forma més pura: com un cos que la malaltia va erosionant fins a convertir en un sac de pell, ossos i vísceres. L’escena en què ell s’adona que ha superat el punt de no retorn i mira a càmera, congelant el temps mentre irromp el rèquiem de Mozart, és un dels moments més emocionants que deixa el festival.

El comentari més repetit sobre La mort de Lluís XIV és que és la teva pel·lícula més accessible, i no com una crítica. Tu hi estàs d’acord?

Si ho diu la gent deu ser veritat. Quan jo munto una pel·lícula no em plantejo si serà accessible o no. Les meves decisions a l’hora de construir-la són més formals i tècniques, van encaminades a fer una pel·lícula millor estèticament. La percepció i la sensació de ritme ve donada posteriorment pel públic i aquesta vegada es veu que, casualment, sí que els ha semblat accessible. I mira que el final és repetitiu, vinga donar-li carn, raïm, més carn, més raïm... Però es veu que al públic no li molesta, cosa estranya en mi.

En el passat has reconegut prendre decisions per allunyar-te conscientment de la comercialitat.

Més que res, eren decisions estètiques que jo sabia que m’allunyaven del públic, però a mi això no em molestava. Al contrari, me n’alegrava. Per a mi, que a la gent diguem-ne normal li agradi la pel·lícula no és un bon símptoma.

¿I et preocupa que el film tingui èxit comercial i agradi a molta gent?

No és que em preocupi, és que aleshores sé que és dolent.

¿És per això que la pel·lícula acaba amb la frase “La pròxima vegada ho faré millor”, que poses en boca del metge personal del rei?

Sí, la pròxima vegada donaré més pel cul! [Riu.] Les meves pel·lícules no es prenen gaire seriosament a elles mateixes, sempre tenen aquestes petites ruptures de to. A més, la frase m’agrada. Que una gent tan incompetent deixi morir algú és tan divertit... Aquesta injustícia per incompetència és un plaer culpable, sobretot quan la víctima és un rei.

És la primera vegada que treballes amb un actor professional. Per què tries Jean-Pierre Léaud?

Tenim amics comuns i, pot sonar estrany, però em semblava que tenia un físic molt francès: els llavis prims, un nas peculiar... Una genètica de rei francès. Per a mi el físic és molt important. I, a més, sentia admiració per ell com a persona.

¿I el fet de treballar amb un actor tan connotat com ell t’interessa?

No. Respecto algunes de les pel·lícules que ha fet, però tampoc sóc un gran fan del cinema francès. En el meu treball, en general, el cinema m’influencia molt menys que la música i la literatura.

¿Vas adaptar el teu mètode de rodatge per treballar amb Léaud?

No, jo he rodat com sempre. I ell tampoc s’ha adaptat a mi. Li deia que no fes una cosa i ell continuava fent-la. I m’estava bé. No era una relació de comunicació ni de treball conjunt: jo deia unes coses, si ell les volia fer, genial, i si no, també.

Recuperes el tema de la confrontació entre raó i esoterisme que ja era present a Història de la meva mort.

Sí, m’interessa molt. Tots sabem que els mitjans irracionals no funcionen, però alhora tots tenim un desig de màgia, perquè la lògica racional és molt opressiva. Volem que hi hagi alguna cosa més forta.

El detall més famós de la mort de Lluís XIV són les seves últimes paraules, “Jo me’n vaig, França es queda”, que tu obvies. Per què?

Vam rodar la frase, però el concepte de l’estat és tan evident i està tan suat que ja quedava entès. La idea està present quan li diu al delfí que no imiti la seva passió per l’arquitectura i les guerres.

Quina sensació et provoca que les crítiques repeteixin que el film hauria d’estar en competició?

M’és igual. No em frustro per coses així. Al contrari, estic molt agraït que m’hagin seleccionat. A més, ells també es poden equivocar, no? És com el doctor, ja ho faran millor el pròxim cop. Si és que no m’he mort.

Per cert, ¿recordes la teva primera visita al Festival de Canes?

Sí, vaig venir en cotxe amb 18 anys. Però com que no tenia acreditació, no vaig veure cap pel·lícula.

I avui veuràs alguna pel·lícula?

Sí, The neon demon. Serà dolenta, però la gent està tan indignada que tinc ganes de veure-la.