Albert Serra, l'artista i l'aigua
LondresA molts de vosaltres la Biennal de Venècia us sonarà familiar. És una exposició internacional d'art contemporani que cada dos anys combina una sèrie de projectes que cada país presenta dins dels pavellons nacionals amb una gran mostra col·lectiva realitzada pel comissari escollit per a cada ocasió. Aquest any el director artístic és Okwui Enwezor, que va ser també director artístic d'una altra gran cita, la 11a edició de la Documenta (2007), que té lloc a la ciutat alemanya de Kassel cada cinc anys.
Als pavellons històrics, situats en una zona coneguda com I Giardini (els jardins) de Venècia, se n'hi han anat unint any rere any d'altres. Iniciatives també nacionals que lloguen un espai i se sumen a una cita cada vegada més diversa i que ha trencat les convencions del que és "nacional" per agregació més que per subvertir aquest model de presentar art. Catalunya té un lloc en aquesta cita –a través de l'Institut Ramon Llull– i aquest any l'artista escollit per mi, la comissaria de la mostra, és l'Albert Serra. A mi també em van triar, en un concurs públic, i així va recaure en mi la tasca de decidir a qui portar a aquesta cita. No és una tasca fàcil perquè hi ha molts i molt bons candidats, però sens dubte la naturalesa del cinema que realitza l'Albert Serra, la seva confiança en la manera en què el cinema registra el caràcter humà i la seva gosadia estètica i personal em semblen idònies. Es tracta no només de mostrar l'obra d'un artista, sinó de motivar d'altres a què confiïn en la força creativa d'una comunitat, entusiasmar per mostrar que l'art és part fonamental del cervell econòmic. Així, d'aquesta manera, vam proposar d'ensenyar el passat divendres 13 un avançament de la pel·lícula, coincidint amb la retrospectiva que la Tate Modern dedicava a Serra.
"Em costa mirar aquesta dona i veure com li sagnen els genolls"
L'obertura inesperada la protagonitza una mena de personatge medieval amb màscara de calavera. Nua sobre l'escenari, amb el cos tatuat i amb un cordal al tors similar al que tenen els instruments de corda, realitzat a base de pírcings i fil tensat, la dona es llança de genolls sobre una pila de vidres trencats mentre una intèrpret toca una melodia dramàtica al violoncel.
Confesso que després tant e-mail i missatget i Twitter i mòbil i iPad i ordinadors diversos em costa mirar directament aquesta dona a pocs metres i veure com li sagnen els genolls. O com un altre membre de la 'troupe' li treu un dels pírcings. Comença a sagnar i m'amago darrere del mòbil. Llavors entra un personatge seguit d'una comparsa de tambors. Ell sembla el creador de tot això (Jordi Valls) i mentre els tambors no deixen ni sentir la respiració comença a fustigar la pantalla de l'Auditori amb un fuet. Interactua amb una segona dona, també nua. Pólvores de talc, draps amb sang, ho aboquen tot sobre l'escenari. Surten.
Comença el passi: 'Singularity' (la singularitat, el títol del projecte de Venècia). Dotze minuts. En acabar, l'Albert i jo pugem a un escenari cobert de talc tacat de sang. Ell explica que la 'performance' de Jordi Valls era per purificar la pantalla. Jo començo a explicar el concepte de singularitat. S'obre la conversa entre tots dos i ens referim a un altre projecte seu en què vam col·laborar en el context de la passada Documenta (13): 'Els tres porquets'. La pel·lícula estava basada en les converses de Goethe recopilades pel seu secretari, Eckermann, les converses de sobretaula d'Adolf Hitler i els seus comensals i una sèrie d'entrevistes al cineasta alemany Rainer Fassbinder.
"En passar per davant de l'escenari, mira l'Albert i li llança un got d'aigua al cap"
Una noia s'aixeca a la segona fila, acompanyada del que sembla el seu xicot, amb el gest d'abandonar l'auditori. En passar per davant del petit escenari, mira Albert i li llança un got d'aigua ben ple al cap. Intueixo que això no estava en el pla previst. Segueixo parlant amb tota naturalitat i convido tothom a veure la selecció d''Els Tres Porquets'. Les imatges són increïbles i els diàlegs recitats pels no-actors demostren un esforç molt humà per voler ser part d'alguna cosa que està a mig camí entre la història i el teatre. Quinze minuts. Acaba la pel·lícula. Tornem a escena. L'Albert no em dóna temps d'obrir la boca que agafa el gerro d'aigua i se'l tira pel cap, se n'empassa un bon glop i esbufega. El públic riu nerviós. Seguim. Torn de preguntes i molts aplaudiments.
Quina nit... Alliberadora, sí. Semblava la fi de les presentacions empaquetades i del 'cool', tot plegat. I, total, amb ben poc, un momentet vuitanter, una tamborinada i bon cinema.
A la pròxima us explico de què va la pel·lícula de Venècia. Res, que passeu un bon dia.
