El cabaret estripat d'Albert Serra, Ingrid Caven i els Molforts

Tots els artistes que ronden l'entorn creatiu d'Albert Serra comparteixen de manera natural un gust especial per la improvisació, l'experiment i l'exploració de nous llenguatges. És el cas dels Molforts, un grup de cinc músics banyolins, autors de les bandes sonores del cineasta, per als quals Serra ha concebut un original espectacle musical. Es tracta d'una proposta transgressora i atrevida, a la frontera entre el concert i la performance sonora, en què la banda puja a l'escenari per acompanyar la llegendària cantant Ingrid Caven, musa de Fassbinder, que interpreta les seves últimes cançons.

La música que els Molforts produeixen per a les pel·lícules de Serra és subtil, lleu i vaporosa, sense grans melodies ni clímaxs culminants, i genera una espècie de paisatges auditius que no busquen determinar l'emoció de la imatge ni empastar-la, sinó donar-li protagonisme des d'un fons sonor que amara i acoloreix. I el mateix to practiquen en la seva actuació amb Ingrid Caven, ressonant a cada cançó com un subtext que acompanya i ambienta la veu des de l'aire. A l'escenari, els músics porten sintetitzadors, piano, percussió i moltes taules de mescles, tot plegat per configurar una mena de boira elèctrica, sense tonalitat ni partitura, que repeteix micromotius rítmics i melòdics, i alterna cadenes d'acords molt senzilles.

Sobre d'aquesta base, Caven té tota la llibertat per esplaiar-se, cantant versos en francès –i fent alguna declamació en alemany– d'una quinzena de cançons, sense necessitat d'afinar ni cuidar el timbre o l'emissió. Recorda una actuació de cabaret estripat, flirteja amb l'esperit juganer de les cançons infantils o fins i tot s'atreveix amb salts abruptes a l'estil de l'sprechgesang avantguardista d'Arnold Schönberg. L'actriu, que surt en alguna escena eròtica de Liberté, d'Albert Serra, aquí també crida, xiula, s'estarrufa a la butaca, s'estira a terra o balbuceja, cosa que provoca una sensació ambivalent d'estranyesa i seducció, entre el divertimento, el misteri i el drama. La performance té fragments especialment suggestius, sobretot quan Caven entoma les rèpliques de Xavier Gratacós, membre de la banda que projecta una veu fondíssima i sensual que fa de contrapunt a la monodia.

Serra, a més de concebre la col·laboració, també s'ha encarregat del disseny de l'espai escènic: penjant del sostre hi ha unes cortines negres de lluentons i l'ambient, en alguns moments, transporta el públic a les actuacions surrealistes del club nocturn de Twin Peaks.