Albert Pla: "Si vols matar espanyols primer has de matar els catalans perquè si no s’enfaden"

Barcelona"Tot va començar quan Catalunya va declarar-se independent d'Espanya". Així es posa en marxa Espanya en guerra (Amsterdam, 2020), el nou llibre d'Albert Pla (Sabadell, 1966), que de moment es publica només en l'edició en català traduïda per Martí Sales. Tanmateix, l'acció de debò comença quan intervé l'exèrcit dels Estats Units, que acaba ocupant Espanya. En aquest escenari, en què tota la classe política catalana i espanyola és assenyalada com a objectiu a exterminar, vuit soldats nord-americans desencadenen el caos. Són el Batalló dels Sonats, a mig camí entre una rèplica encara més bèstia de pel·lícules com Els violents de Kelly i Maleïts malparits una versió gore dels soldats del còmic Historias de la puta mili d'Ivà. Albert Pla en parla mentre reactiva tímidament l'agenda de concerts, que ara com ara inclou actuacions a Barcelona (Cruïlla XXS, 23 de juliol), Maó (31 de juliol), Sant Feliu de Guíxols (Porta Ferrada, 6 d'agost) i Montblanc (Festival Essències, 28 d'agost).

Al llibre Espanya en guerra

Ho segueixo pensant, sí. Sempre hi ha grans problemes, sembla que el món s'acaba i, pum, anunci. Així que tranquils, que tan malament no deu estar la cosa.

Vas publicar Espanya de merda (2015) mentre esperaves tirar endavant l'espectacle Guerra. I Espanya en guerra mentre feies les representacions de Espanya de merda (2015)GuerraEspanya en guerra Miedo

Jo escric amb bastanta facilitat. Els tempos dels llibres els determinen els editors. Si vas a un editor i li dius que vols publicar un llibre l’any que ve et diuen que estàs boig. De fet, en castellà ningú l’ha volgut editar.

L’altre el va publicar Roca Editorial.

Aquest no l’ha volgut, Roca. Estic esperant algun editor espavilat.

El llibre el vas escriure la tardor del 2019. ¿Molt influït per tot el que va passar a Catalunya després de la sentència sobre l'1 d'Octubre?

Jo ja el tenia negociat abans, des de l’estiu, però va donar la casualitat que el vaig escriure aquelles dates.

¿Alguna cosa et va fer canviar el que estaves escrivint?

Jo tenia la idea que els americans invadien Espanya. La trama era aquesta. Invadeixen Espanya i es comporten com es comporten en altres països, però explicat des d’aquí pot sonar més fort. Aquesta era la meva idea. Després em faltaven els protagonistes, els americans, i aleshores vaig decidir escriure des del seu punt de vista. També em faltava el desencadenant i, hòstia, m’ho posaven en safata.

La independència de Catalunya és l’excusa, la guspira del caos. Però al cap de pocs capítols Catalunya pràcticament deixa de tenir presència en el llibre.

Sí, jo el que volia matar era els espanyols, el que passa és que si vols matar espanyols primer has de matar els catalans perquè si no s’enfaden.

En canvi, sobre els bascos, escrius que "ningú no sabia per què però els bascos no els havia tocat ningú".

Els bascos sempre han anat a part, i m’agrada que sigui així.

Fas net amb Catalunya de seguida i entres a descriure les peripècies dels soldats americans, el Batalló dels Sonats, per Sevilla, Galícia, Altsasu... Aquest batalló de pinxos descontrolats recorda els militars de pel·lícules com Els violents de Kelly i Els violents de KellyEls dotze del patíbul

Són les pel·lícules amb les quals m’he criat, des d'Els dotze del patíbul fins a les del Tarantino. Són un batalló d’animals, uns fills de puta, masclistes, racistes, violents, psicòpates que van pel món matant gent en nom de la llibertat, follant-se ties perquè coneguin les famoses polles de Brooklyn, que es veu que donen molt gust. Hem d’escoltar negres que diuen que tenen una polla enorme i que els blancs són subnormals. Deixem el món en mans de hackers que acostumen a ser xinesos... No m’he inventat res, és el que nosaltres celebrem i diem que és tan bo: "Oh, Apocalypse now, que bona que és, boníssima, una obra d’art". Pregunta-ho als vietnamites, si és una puta obra d’art. Jo hi veig uns psicòpates perillosos. A més a més, amb el suport d’un govern que és el guardià de la democràcia, el que porta la democràcia, la justícia i la llibertat a tot el món. Curiosament, crec que la majoria dels dictadors que hi ha hagut al món després de la Segona Guerra Mundial han tingut el suport dels americans. No hi he posat gaire imaginació per inventar-me el batalló, perquè són els mateixos de sempre, han guanyat mil Oscars, mil Pulitzers, són unes celebrities, guapíssims tots.

I hi incorpores la Molly, una dona, que abans no formava part d’aquesta mena de batallons de sonats.

Sí, la Molly, esclar. Si tu portes una dona a la guerra ha de ser més bèstia que els altres, perquè si no què collons fot una tia al mig de l’exèrcit? Poses una parella a John Wayne i per superar-lo ha de ser una puta psicòpata. Per superar el Clint Eastwood s’ha de ser una tia molt filla de puta.

Que és el cas de la Molly, que en un moment del llibre fa una cosa especialment gore

Segur que algú ho ha fet abans en alguna pel·lícula.

Els soldats fan el mateix que han fet en altres països. Fins i tot recrees, però a Marbella, les tortures que van fer a la presó d'Abu Ghraib, a l'Iraq.

És una mica això. Per als americans no hi ha cap diferència. En aquesta novel·la hi ha els bons, que són els dolents però jo els tracto com a bons perquè són els protagonistes, i després hi ha els cafres, que som nosaltres, les víctimes, els xais que reben les bufetades.

Rep bufetades tothom, però mantens els polítics en l’anonimat, tot i que és fàcil saber de quins parles: "Un altre més jove, alt i guapo, que es feia dir socialista però que semblava de la CIA i era més fals que una hipoteca". En canvi, periodistes com Antonio García Ferreras i Ana Pastor sí que els menciones amb nom i cognom.

Hi ha una raó jurídica. Als que mates no els pots posar els noms.

Fins quin punt creus que has escrit Espanya en guerra

Ha sigut precisament per això. Si arribo a saber que hi hauria el confinament i que podria abstreure’m d’aquesta manera, potser no l’hauria escrit. Realment ja feia anys que ho notava, que era tot molt invasiu, massa. Tanta informació i tanta importància, no només política, sinó social, sobre com comportar-te com a ésser social, on són els límits de les teves morals, el posicionament social, de qui estàs a favor, qui és bo, qui és dolent... Escriure va ser una manera de no seguir l’actualitat. Jo he escrit la meva versió, que també podria passar. És igual de mentida que la vostra.

¿El llibre també es pot considerar una venjança?

És una venjança. De fet, Espanya en guerra està dedicat a tots els noms que no tenen l’honor de sortir en aquest llibre. És per culpa seva, més que gràcies a ells.

¿Espanya en guerra

Quan tinc una idea, el problema és el format. Sí, jo en faria una pel·lícula. Amb Miedo volia fer una pel·lícula, un musical... Però si fas una simfonia amb molts músics després has de treure una orquestra... i al final et quedes tu sol fent el de sempre. I això és el mateix. Sí, esclar, jo faria mil coses. Però el llibre és una bona manera, perquè realment no té aquest procés d’autocensura que tens quan fas cançons. Bé, potser no és censura, sinó el fet de ser curós, molt curós, amb cada frase i intentar reduir-ho tot a la mínima expressió, cosa que en un llibre no passa perquè pots esplaiar-te.

Ja parlaves d’això quan vas publicar Espanya de merda

El president espanyol, el socialista, es digui com es digui, no el puc matar jo. En canvi, un batalló d’americans no només el poden matar, sinó que poden dir que és un fatxa fill de puta espanyol de merda, que el donaran pel cul i que s’assabentarà del que és una polla americana. I no passa res. Bé, a la realitat sí que passa, però sí, el llibre em permet jugar amb això, divertir-me. Jo no puc dir que els mitjans de comunicació espanyols són uns feixistes teledirigits, venuts i fastigosos i que manipulen les notícies, però en canvi un soldat americà pot dir: "Aquests putos periodistes de merda, llepaculs del poder, els donarem pel cul i ens follarem sa puta mare que és una mamona". I guanya l’Oscar. "Que bé que ho has fet, tio, impressionant, quina interpretació, quina cara de tragèdia, has tret tot el que duies dins..."

I ningú dirà que Leonardo DiCaprio pensa així.

Al Brad Pitt se li pot permetre que de tant en tant violi una tia, és un soldat, és la pressió, allà, amb tot de gent que el vol matar i ell, pobret...

En aquest llibre torna a passar que hi ha capítols que funcionen com un conte curt. Per exemple, el del policia espanyol que està a l’atur mirant com els soldats americans estan repartint llenya.

Sí, aquest capítol reconec que va ser dels últims capítols que vaig escriure i va ser això, imaginar-me que a un antiavalots no el deixen hostiar i que a sobre li diuen que el fan fora perquè no pega prou a la gent. I el paio vol pegar iaies, nens, qui sigui. Hi ha tios que són així, no m’ho invento. Els dies de les hòsties a la plaça Urquinaona jo hi era. Era magnífic, el xoc d’estar allà i després anar-te’n ràpid a la tele a mirar el Ferreras. Era impressionat, veure’l amb aquelles noies tan guapes de La Sexta dient: "Jo crec que és el moment d’intervenir, que és un bon moment per a la tanqueta d’aigua". Donant instruccions a la policia, dirigint l’operatiu. Elles pillaven de seguida qui era el violent i se l’havia de destrossar per violent. Era molt maco, impressionant. I el tio dient que si no estaves d’acord amb ell o eres un ultradretà o un radical independentista. És fabulós, aquest tio. Un deliri. I això els rojos, els bons. Ho vaig trobar un deliri. Què esperaven, ¿que dos anys després els xavals es tornarien a quedar asseguts a la porta de l’escola veient com un policia fot un cop de porra a la seva àvia? Això fins i tot el legionari més fatxa ho pot entendre: "A la meva mare no la toquis, però és que si a més toques la meva àvia et mato..." És més, amb això del coronavirus potser s'ha parat tot, però sempre havia estat convençut que això era un exemple. Quan anava de bolos a Cadis i em preguntaven, jo deia que en dos anys Cadis estaria cremant, perquè els xavals de Barcelona no protesten perquè vulguin la independència, protesten perquè no tenen un duro, perquè estudiar els costa no sé què, perquè no hi ha feina i no se’ls dona res, i a més a més els fas anar a votar, porten sis vegades tirant la papereta i... Què li explicaré jo al meu fill de la democràcia? Vull dir que això passarà a Cadis.

Aquesta lectura la fas al llibre.

Sí, crec que cremarà tot, però tampoc tinc gaire visió social jo. M’equivoco molt. Però per la meva lògica mental hauria de passar.

La revolta del becaris de la novel·la és una mica això.

Una mica. I suposo que no serà només a Espanya.

La casualitat ha fet que una cosa que escrius al llibre hagi passat aquesta setmana: la CIA ha desclassificat documents que relacionen Felipe González amb els GAL.

És que si per saber que el rei és corrupte has d’esperar uns papers de la CIA... Si per demostrar que el partit que ha governat aquest país durant tants anys ha sigut corrupte has d’esperar que vingui la CIA a dir-t’ho... És com les notícies del rei, que les publiquen perquè les treu el Daily Telegraph i no tenen més ous que suavitzar-ho, no sé com s’ho fan. Hi ha coses que estan demostrades, i si no estan demostrades m’és igual, m’agrada creure-me-les així.

¿El coronavirus t’ha desmuntat gaires plans?

Què vols, que plori? Tot a prendre pel cul. Tot l’estiu, totes les gires per Amèrica, totes les estrenes, tot a prendre pel cul. No m’atreveixo a dir que ho passo malament perquè veig tots els companys de professió i molts que tenen estructures molt més ganses que les meves. Una putada a la vida me la poden fer. Ara, una segona ja no l’aguantaria. El Tortell Poltrona em va dir: "Quan comencin els futbolistes, prepara’t. Fins que no hi hagi futbol res".

I ja el tenim aquí.

Però de moment sense públic. Tenia raó el Tortell Poltrona. El primer dia de confinament em va dir: "Faig com tu, Albert, llegeixo només l’Sport ara, perquè sé que quan comencin els futbolistes després anem nosaltres. Fins llavors no cal que miris res".