Albert Pla declara la guerra a la guerra

Barcelona“Posa la cançó”, demana Albert Pla. Sona la música que Raül Fernandez, Refree, ha enllestit a les tres de la matinada. Fermin Muguruza és dalt de l’escenari del Teatre de Bescanó, on estan assajant l’espectacle Guerra, que es podrà veure els dies 13 i 14 de juliol a la sala Barts de Barcelona, dins la programació del Grec. Toca filar prim abans de l’estrena.

Muguruza comença a rapejar sobre la base disparada per Fernandez. Se’l veu encara rígid, ben lluny de l’energia desbordant que exhibeix en els concerts des dels temps de Kortatu i Negu Gorriak. Està interioritzant la cançó. “Jo sóc la ciutat”, diu allargant la melodia. Pla suggereix que Fernandez toqui la guitarra durant el tema. S’hi posen. Repeteixen la cançó diverses vegades, i a poc a poc Muguruza ja és el Muguruza que converteix l’adrenalina en combustible dels concerts. Ja ho tenen. “Ara toca consolidar-ho”, conclou Fernandez, que fa uns dies tancava la gira Granada amb Sílvia Pérez Cruz i que no fa gaire encara era a Nova York produint el nou disc de Lee Ranaldo, l’exguitarrista de Sonic Youth.

Muguruza és la ciutat en un espectacle dirigit per Pepe Miravete. Pla hi fa el paper de l’exèrcit, Fernandez hi posa la música i l’estudi Nueveojos (Carles Mora i Mariona Omedes) s’encarrega de la part visual. Tot plegat segueix un fil argumental que reflexiona sobre la guerra i la manera com s’explica. Una ciutat està sent vigilada per un exèrcit per raons humanitàries, i la tensió està a punt d’esclatar. “ Guerra parla de la manipulació que hi ha darrere de la idea de pacificació, i qüestiona el concepte de fer una guerra per aconseguir la pau”, diu Fernandez. Tanmateix, i com és habitual en els projectes de Pla, res fa pensar que la història acabi amb un final feliç ensucrat. “Jo represento la ciutat, amb totes les seves contradiccions, i l’Albert l’exèrcit. I es produeix un xoc de trens. Són dues figures titàniques que s’enfronten, i a partir d’aquest xoc hi ha moments delirants, altres de dolorosos i el final és a l’estil d’Apocalypse now : l’horror, l’horror”, explica Muguruza, acostumat a reflexionar sobre el conflicte, també amb eines no musicals, com ara en el còmic Black is beltza, un relat sobre els processos revolucionaris dels anys 60. “A Black is beltza també es parla de la Guerra dels Sis Dies, que és la que condiciona totes les guerres posteriors. M’interessa la reflexió de Guerra perquè té molt a veure amb el que està passant actualment, sobre tot al Pròxim Orient”, assegura Muguruza. Això sí, l’obra que estrenen al Grec no fa cap menció explícita. “Hem defugit concretar. L’espectacle no està situat a cap lloc. És un món imaginari, encara que s’assembli bastant a la realitat”, diu Pla sobre un projecte en el qual treballa des de fa un parell d’anys.

“Barreja is ‘beautiful’!”

“Amb l’Albert ens hem fet amics, hem tocat plegats i fins i tot els nostres fills s’han fet amics -recorda Fernandez-. Un dia em va explicar el projecte i de seguida m’hi vaig engrescar. I a ell li va agradar que m’agradés la idea”. Guerra va anar prenent forma a poc a poc. “No és teatre, però sí que ho és. No és un concert, però sí que ho és. Tampoc és un espectacle multimèdia, sinó una amalgama. Barreja is beautiful!”, exclama Miravete. Pla volia des del principi que Guerra tingués dos protagonistes per reforçar l’antagonisme en el conflicte. “M’ho demanava el cos. Està pensat perquè el facin i el creïn dues persones”, diu amb el seu laconisme proverbial. Una opció era la Mala Rodríguez, però no va poder ser pels compromisos artístics de la rapera. “No va ser per falta de ganes d’ella, sinó pel seu moment vital, perquè estava en un punt d’inflexió de la seva carrera”, explica Fernandez. I aquí apareix Muguruza. “Va ser com l’aigua de maig que necessitava aquesta llavor per esdevenir una sequoia”, diu Miravete.

“Ja feia molts anys que ens coneixíem, amb l’Albert, i jo havia col·laborat amb ell a Veintegenarios, que va ser un himne del 15-M -recorda Muguruza-. Un dia em va trucar i em va explicar aquesta història. A mi em va fer una mica de vertigen, sobretot per la dramatúrgia. No ho veia gaire clar, i a més calia quadrar les agendes. Però m’agraden els reptes. Entre la trucada de l’Albert, saber que hi eren el Raül i Nueveojos, dels quals havia vist un mapping al·lucinant a Bilbao, i el caos ideològic tan interessant que té l’Albert, vaig pensar que m’hi havia de ficar”.

I on s’ha ficat és en una aventura que Miravete descriu com “un xoc de trens carregats d’explosius”.

“Amb ‘Guerra’ el públic tindrà un bon ensurt”

Pepe Miravete fa molt de temps que treballa amb Albert Pla. “Amb Guerra el repte ha sigut el de sempre: posar-hi ordre”, diu el director amb un somriure abans d’afegir que és “fàcil” quan hi ha gent amb “tant de talent i tantes idees”. L’objectiu és “distorsionar tots els elements” musicals, escènics i visuals per “provocar emocions”. “Crec que el públic tindrà un bon ensurt”, adverteix Miravete. Raül Fernandez, que a l’espectacle té alguna aparició escènica, ha treballat la música amb una premissa: “Portar-ho tot a l’extrem, que sigui violent i molest, amb electrònica i greus molt potents”. “Hi ha temes industrials, dubstep, hip-hop i rock”, diu Muguruza, que cita Run The Jewels (el projecte de hip-hop d’El-P i Killer Mike) com a referent: “Tant al Raül com a mi ens agrada molt, i hem treballat la nostra part en aquesta línia”.