BarcelonaEl periodista Albert Om (Taradell, 1966) torna a publicar un llibre després de vint anys i resulta que és el més personal de la seva trajectòria. A El dia que vaig marxar (Univers) hi explica una fugida a França per trobar la “vitalitat esgotada” i poder ser una altra persona. Però aquell parèntesi de tres mesos en què “tot era pour le plaisir” s’entrellaça amb la proximitat de la mort dels pares, un despullament que ens acosta alguns records familiars i, així, retrata també una època.
El dia que vaig marxar és un parèntesi. Per què te’n vas el 2015 a Ais de Provença a estudiar francès?
— Me’n vaig perquè estic en aquell moment en què t’entra la por que un dia perdràs els pares, que es fan grans i estan malalts. I a mi em van agafar unes ganes de viure. Tenia la sensació que o feia el parèntesi llavors o ja no podria perquè hauria d'estar per ells. I me’n vaig a França, d’una banda, per un motiu sentimental, perquè als anys 70 per als meus pares va ser la llibertat, un lloc on s’escapaven i no eren vistos, que era just el que jo volia; i, de l’altra, per un motiu pràctic, i és que és a cinc hores en cotxe de Taradell.
També és un revulsiu vital.
— Sí. Jo ja ho havia fet, amb 25 anys a Londres. Vaig ser de les primeres generacions que vam estudiar anglès i vèiem el francès com una cosa del passat, antiga. Al llibre hi ha la fe dels conversos, amb el francès. Aprendre’l gairebé amb 50 anys m’obre un món, de llibres, de música, de cinema, tot el que m’havia perdut!
Expliques com, per a Marina Rosell o Serrat, França era la llibertat.
— El Serrat em diu “nosaltres no volíem ser ni catalans ni espanyols, volíem ser francesos”. Va ser així per a unes quantes generacions.
Marxes amb el desig de trobar plaers, de fer coses noves i per gust.
— Sí, jo dic això que “haver no havia de fer res”, però també és veritat que som com som i tinc la sensació que, ja que paro, he de fer una cosa productiva i, per tant, estudio una llengua. Però vaja, hi ha molts moments de vida feliç, són tres mesos de primavera a la Provença, jugant a petaca, fent amics nous. Tot era nou. Fins i tot la mirada dels altres, una cosa que m’ha acompanyat tota la vida, per ser d’un entorn petit i després per la repercussió de la ràdio i la tele. I hi ha un moment que t’agrada descansar-ne.
Marxar vol dir deixar de ser vist.
— Hi ha una cosa màgica, amb això dels idiomes, i és que amb una altra llengua i en un altre país ets una altra persona. Hi ha el monologuista Godoy que diu: “La vida es fantástica, lástima que sea cada dia”. El llibre és això: el desig d’esborrar-te del dia a dia i després tornar-hi. De saber com és la mirada de la gent cap a tu sense un judici previ perquè surts a la tele o la ràdio. I després hi ha el plaer de la llengua, de les paraules.
Expliques com t’ha canviat, ser una cara coneguda.
— A mi, que m’agrada molt mirar, vigiles de no mirar tant. Tens més la sensació de l’ull dels altres. Però jo ja venia entrenat. Soc osonenc. I aquesta frase tan castradora de “què dirà la gent” l’havia sentit molt, a casa. I diem “la gent que digui el que vulgui” però d’alguna manera allò et condiciona.
L’hedonisme de França queda matisat pel final dels teus pares, perquè al llibre també expliques els dols que vius.
— Els 50 anys fan que la mirada se’n vagi endavant i endarrere. Cap al final de la vida i cap al passat. Els pares no es moren un dia, se't van morint. La sordesa és el primer minidol, i després en venen més. Però he volgut que hi hagués la decadència i també el seu esplendor: els viatges a França, la nit de nuvis... És un homenatge als pares. Perquè on ells es van trobar la vida i on ens l’han deixat a nosaltres no té res a veure.
Com portes la nostàlgia?
— M’agrada mirar enrere, no em fa mal, al contrari. Aquest llibre, escrit el segon semestre del 2020, fa set anys que m’està voltant. Fa set anys que estic reconstruint la història dels pares i avis, des que a casa les coses comencen a anar mal dades, i publicar-lo em deixa en pau.
Milena Busquets escriu que, si som seriosos, ningú és orfe a partir dels 30 anys. Però...
— No hi estic d’acord. Quan se't mor el pare o la mare és igual que tu en tinguis 50 i ells 85. És una referència que deixa de ser-hi. Per a mi és un buit important. Però pots trobar la manera de col·locar les absències dels pares, dels amics, en un bon lloc. Són absències presents i que no fan mal.
Al llibre hi ha cert despullament. Sempre sols ser tu qui fa les preguntes, i aquí mires cap a tu i reveles intimitats que no coneixíem.
— Aquest parèntesi a França arriba després de 65 programes d’El convidat, això és molt temps de fer viatges a la vida dels altres. Marxar va fer que pogués mirar-me més a mi i a la meva família, a la meva vida. Una cosa curiosa del llibre és que explica una època en què jo m’esborro del dia a dia i, en canvi, aquí és on m’ensenyo més.
En aquells tres mesos, però, no se’t desenganxa el periodista. Hi cites l’atemptat de Charlie Hebdo, l’accident de Germanwings...
— I un company de classe que és assessor antiterrorista del govern dels Estats Units. El que m'agradava era que no n'havia de fer res. Veig al diari que a 80 quilòmetres hi ha Marine Le Pen en un míting i hi vaig. El cas de Germanwings va ser diferent perquè l'avió va caure mentre jo era a classe, a dues hores d'allà. I al final me n'hi vaig anar i vaig fer una crònica per a l'ARA.
Al míting t'adones de com és de bàsic el discurs de Le Pen perquè l'entens tot.
— Recomanació: si voleu aprendre una llengua, aneu a veure polítics, i si són populistes, millor. Són missatges molt simples i te'ls repeteixen cinquanta vegades perquè se't gravin al cervell. Vaig sortir pensant que en sabia molt, de francès.
Un sempre pot acabar pensant: per què no faig això que em fa feliç aquí?
— És impossible. Necessites distància. Tinc la sensació que per esborrar-te has de marxar. I és una cosa que pot fer molta més gent de la que ho fa.
S'ha de no tenir por.
— I t'ha d'agradar. A vegades envegem coses que no voldríem. Jo la por de què faré després no l'he tingut mai. Tampoc he fet cap pla. Quan vaig sortir per primera vegada a la tele hi havia amics d'infantesa que em deien: "Jo ja ho sabia que sortiries a la tele". Doncs jo no. Vaig treballar tretze anys a El 9 Nou encantat de la vida. He treballat a molts llocs i molts anys a cada lloc, i no he tingut mai la por que no es recordin de mi. Al contrari: si he tingut alguna por ha sigut la de ser-hi massa. És més fotut ser una presència constant que no tenir èpoques.
El llibre fa venir ganes d'anar a la Provença, però també et maleïm per això, ara mateix.
— Crec que el llibre quadra amb el moment actual en el sentit d'evasió. Si per a mi aquells mesos van ser un parèntesi, espero que també ho siguin per al lector les tres hores que estigui llegint el llibre. El desig de pausa, de parèntesi, és molt universal.
Per a molta gent el confinament va ser una pausa, perquè va donar temps il·limitat.
— Quan fas aquests parèntesis, el que t'haurien de generar seria un estat d'apatia en el qual no prenguessis cap decisió, però fixa't que durant el confinament la gent ha pres grans decisions: vull canviar de feina, de ciutat, de pis, vull viure en parella, deixar-la, tenir un fill... I a mi em va servir molt per prendre decisions personals i professionals. Sembla que ho suspenguis tot, i no: et permet fer un viatge cap a tu que és imprescindible, perquè adquireixes distància i lucidesa.
