L'ànima invisible dels hotels

Quan arribem els Mossos sempre hi són, esperant-nos. Nosaltres demanem el permís uns deu dies abans, que tenim una companya que se n’encarrega, i llavors pactem la intervenció: «Sobretot no talleu el carrer, i deixeu que els clients puguin entrar i sortir de l’hotel». Però a banda d’això ens deixen liar-la tant com vulguem. Avui ens manifestem aquí a l’Olivia Balmes, però és una lluita que afecta les cambreres de pis de tots els hotels de Barcelona. Aquesta tarda som vuit Kellys, amb la samarreta verda, però ja veus que ens dona suport gent de tot arreu: estudiants, senyores grans, activistes de la PAH, els mensakas, els riggers que munten escenaris... I sempre hi ha cotxes i taxistes que piten quan ens veuen manifestar-nos, per solidaritat. Un dels nostres crits és «no nos mires, únete!», o sigui que si vols ajudar-nos pots repartir aquests fulletons informatius o aguantar una de les pancartes. La protesta d’avui és perquè han acomiadat aquestes dues companyes, la Fatima i la Mayrenge, una per agafar la baixa perquè es va entrebancar amb un llençol i l’altra perquè va muntar la secció sindical de les Kellys a l’hotel. El més trist és que la resta de treballadors no s’hi solidaritzin. Ho has vist, al principi, com el porter s’encarava amb nosaltres? És que no ho entenen, demà els pot tocar a ells!

Normalment fem discursos amb aquest megàfon explicant els abusos de l’hotel, i també cridem «no no no a la externalización!», «Las Kellys en plantilla!» i «por un euro cincuenta, que limpie el hotelero!». S’allibera molta tensió, en una protesta d’aquestes, a mi m’encanta. Però avui pateixo per aquell senyor d’allà, el de l’abric granate, que fa estona que ens mira, t’hi has fixat? Que no sigui un detectiu enviat pel meu hotel o alguna cosa així. Però què cony, el metge m’ha dit que puc sortir i fer vida normal mentre no aixequi pesos amb el braç. Encara que estigui de baixa, tinc tot el dret a protestar! De totes maneres, a la primera protesta que vaig anar em vaig posar perruca i ulleres negres. Llavors em feien por les represàlies, però ara ja no.

Fa setze anys que treballo en un hotel, i el primer dia ja em va tocar fer una pila d’habitacions. Com que no en sabia, vaig entrar a les nou del matí i vaig sortir-ne a les deu la nit. No tenia ni idea de com es feien els llits, no sabia res de res. Perquè tot té el seu detall, que una cambrera de pis ha de ser detallista. I jo m’anava posant nerviosa de veure tots els passadissos en silenci, sense cap noia, perquè totes havien marxat. Per sort, aquell primer dia em vaig fer amiga d’una veterana, que em va ajudar a acabar les meves habitacions. Però aviat vaig aprendre a treballar ràpid-ràpid-ràpid, tu diràs.

Fins al 2012 tot anava bé, treballàvem de gust i amb unes ganes tremendes, perquè tots estàvem ben tractats. Llavors fèiem unes catorze habitacions en vuit hores. Però el 2012 arriba la reforma de Rajoy, i allò va ser via lliure perquè els empresaris fessin el que els donés la gana. D’un dia per l’altre, l’hotel ens va dir que ens externalitzava, «heu de signar aquest paper perquè l’hotel us passarà a una empresa externa. No patiu perquè us respectaran l’antiguitat i tot això». Llavors ja hi havia cambreres amb contractes eventuals, de tres mesos, sis mesos, però jo i tres companyes més estàvem en plantilla. El director volia que signéssim, però nosaltres vam dir que no firmaríem més. Que si volien ens acomiadessin. I a partir de llavors van començar les represàlies contra nosaltres. Què van fer? Ens imposaven horari partit, per exemple. A mi em feien entrar a les 6:30, netejava les àrees comunes, i a les 10:30 em feien plegar. I havia d’estar-me dues hores pel barri fins a les 12:30, que és quan em feien tornar a entrar a fer habitacions. I si t’hi oposaves, la governanta corria al director per dir-li que t’acomiadés. Van externalitzar la resta de companyes, i des de llavors la seva situació és molt més precària. Si estàs externalitzat, no pots dir «demà no vinc», perquè t’acomiaden. No pots agafar la baixa, perquè t’acomiaden. No pots protestar, perquè et marejaran amb els horaris i et putejaran. Les treballadores externalitzades sovint no cobren el salari mínim, i l’empresa té dret a contractar-te per setmanes o per mesos, de manera que no tens estabilitat de cap mena, és una explotació.

Pensa que des del 2012, el 90% de les cambreres de pis han estat externalitzades. Però en canvi no s’han externalitzat recepcionistes, ni cuiners, ni porters ni ningú més. Només nosaltres, que també som les que estem més mal pagades. És perquè és una feina de dones, feminitzada. I això que som l’ànima de l’hotel, perquè, sense nosaltres, els hotels no funcionarien. Perquè molt bé, als turistes els agraden els bars i restaurants, però sobretot venen a descansar, i si ningú els fes les habitacions, aviat s’hauria acabat, la cosa. Els hotelers ens volen callades i invisibles, però gràcies a les Kellys ara som visibles, i això m’encanta.

Jo animo a les companyes que protestin, però tenen por. «Hi ha feina», els dic jo, «si et fan fora d’aquí en trobaràs a un altre hotel, que sempre fan falta cambreres de pis». Però els contractes nous són de cinc hores, i amb això no arribes a final de mes. Amb 900 euros no pots viure si el lloguer ja en costa 700, l’aigua, la llum... Com menges? Si jo tingués els fills petits i no m’arribessin els diners, aniria a un supermercat a robar. T’ho juro! Què pots fer, si no? És que t’hi obliguen!

A mi els últims anys em tocava fer àrees de 7 a 10:30, o sigui que netejava el menjador, la recepció, el bar i tot això, i a partir de les 10:30 em manaven fer 14 habitacions en quatre hores. Acabava fent deu hores al dia, i tota l’estona tenia al darrere la governanta cridant. Les condicions laborals han empitjorat molt. Abans, per exemple, els hotels tenien valets, mossos que s’encarregaven de baixar els carros amb la roba bruta i pujar la neta. Ara ja no, ara ho hem de fer nosaltres mateixes i baixar a buscar llençols nets i coixineres. Pensa que una tovallola de mà humida pesa un quilo i mig, i una de grossa de bany més de dos quilos. Un carro ple de tovalloles brutes pot pesar més de dos-cents quilos, i de vegades hem de fer quatre viatges. I les hores extres no te les paguen mai. Cap al final van obligar a ser turnante, que vol dir que una setmana treballes al matí i la següent a la tarda, de 15 a 23. I me’n recordaré tota la vida, va ser el 27 de desembre de 2018. A les deu i quart de la nit em diuen que hi ha una entrada amb nens, una imprevista, que en diem. Que corri a preparar-la i a muntar els llits supletoris. Jo m’enfado, perquè era l’hora de plegar i encara havia de desmuntar set carros de roba. La tarda havia estat una bogeria, havia hagut de fer sis sortides i muntar dues supletòries més. Total, que des de recepció em diuen que haig de muntar-ho tant sí com no, i jo corro per intentar sortir dins el meu horari. Em poso a muntar els llits supletoris de la imprevista aquesta, i els supletoris són petits, i tenen uns llistons de fusta, i en el moment d’estirar-los, la fusta se m’encalla i em desequilibra. Per no caure i xocar amb el cap contra l’escriptori, vaig caure cap a l’altra banda amb el braç així i se’m van trencar els tendons. No et pots imaginar el dolor que feia. No vaig poder ni canviar-me, una companya em va haver d’ajudar a vestir-me i posar-me les sabates, i vaig anar a l’hospital directament.

Tinc els tendons del braç fotuts, i primer em van donar un cabestrillo, però després el traumatòleg em va dir que no me’l posés, que sinó el braç em quedarà sense mobilitat. Ara estic a l’espera que m’operin. Ja fa tretze mesos i anem cap al catorze. Fins avui no m’han donat solucions, i a banda, estant de baixa, em descomptem quasi 500 euros mensuals. És brutal, no pots estar de baixa perquè no t’arriba a res. Perquè aquesta és l’altra, la mútua de l’empresa no es va voler fer càrrec de la meva lesió. Saps què em van dir, a la mútua aquesta? Em va dir a la cara que jo ja tenia els tendons desgastats. Sí, és clar, els tinc desgastats de treballar setze anys per vosaltres!

En els últims anys, els hotels de Barcelona han multiplicat els seus beneficis, però a nosaltres només ens paguen un euro per hora més, quan la feina s’ha multiplicat per tres. Una cambrera de pis avui fa la feina de tres de les d’abans. Al meu hotel les treballadores ara tenen contracte de cinc hores, i han de fer vint-i-dues habitacions en aquesta estona. I no les deixen aturar- se a descansar, ni temps per dinar. Hi ha treballadores que en vuit hores fan trenta habitacions, quan fa uns anys en fèiem catorze.

No et puc dir els minuts exactes que necessitem per fer una habitació, perquè depèn de les habitacions. Si és gent neta o gent porca, si té un sol llit o amb quatre lliteres i per tant vuit llits. Pensa que hi ha gent molt guarra, he entrat a habitacions on havien defecat al bidet, o havien deixat condons penjant del capçal del llit. He netejat vòmits i tot, i cigarretes per terra. Aquesta gent deu pensar que es vengen de l’hotel, però en realitat s’estan venjant de les cambreres de pis. De vegades t’hi estàs una hora o una hora i mitja per adecentar-la, i tot el dia anem a contrarellotge. I a l’estiu encara és més complicat, perquè l’hotel està a plena capacitat i la gent que ve de la platja ho deixa tot ple de sorra, més tovalloles, els vidres més bruts, plens de ditades dels nens... Sobre el paper tenim quinze minuts per fer els llits, netejar el lavabo, el bidet, la pica, netejar els vidres, fregar el terra, treure la pols a les tauletes de nit, aspirar, ventilar, recarregar les amenities... I ens toca treballar esquivant maletes obertes, sabates per terra, lavabos amb tots els pots del necesser desperdigats...

Físicament és molt dur, i molt repetitiu. La majoria de cambreres de pis tenim totes les mateixes malalties, bursitis, epicondilitis, tendinitis. I lumbago i ciàtica. Totes anem medicades, amb diazepan i coses així, per això demanem menys càrrega laboral i més estones per descansar, com tenen totes les feines del món. També tinc companyes que han perdut l’olfacte pels productes químics. Abans fèiem servir un anticalç molt fort i sempre m’acabava sortint sang del nas. Però no et donen res, ni mascareta. Ens obliguen a fer cursos de riscos laborals, però a l’hotel no s’aplica res. Saps quants dies utilitzem el mateix motxo per fregar les habitacions? Un mes. Ja t’ho pots imaginar, al final acaba guarríssim. Una clienta em va arribar a dir «no vull que passis aquest motxo per la meva habitació». Jo em moria de vergonya, però la governanta fa l’impossible per estalviar diners, deu pensar que el client no se n’adona. I llavors hi ha les últimes modes. Els matalassos de matrimoni nous, aquests extragrans, poden arribar a pesar quaranta quilos, i els has d’aixecar diverses vegades, per fer el llit. I ara també s’han posat de moda les dutxes amb mampara, d’aquestes transparents, amb les parets de vidre. Per nosaltres són molta més feina, hem d’agafar una T i netejar el vidre per davant i pel darrere, i assegurar-nos que no quedi ni una gota, perquè sinó la governanta et vindrà al darrere perquè no ho has deixat net. I si no et persegueixen amb acusacions de robatori. Un dia vaig pujar a una habitació a posar-hi aigua, perquè el client es va queixar que no tenia les ampolles de cortesia, i a la tarda, quan soc a casa, em truca la governanta dient que a aquell client li han robat una samarreta del Barça per estrenar. M’hi vaig encarar: «Porto una pila d’anys aquí, no consentiré que embruti el meu nom amb tonteries. Vostè creu que per una trista samarreta perdré la feina?» L’endemà, quan vaig arribar, vaig descobrir que tot s’havia resolt, que el client l’havia guardada dins la maleta i no se’n recordava, però no vaig rebre cap disculpa de la governanta ni de ningú. És com treballar amb una policia al darrere, controlant-te tot el dia, i el mateix hotel promou les baralles entre els treballadors. Ens volen dividits, vaja. No ens deixen que parlem amb les subcontractades, per exemple: jo no puc ajudar les noves com en el seu dia em van ajudar a mi quan començava.

Quan vaig obrir la secció sindical de les Kellys al meu hotel, les companyes em van girar l’esquena, perquè la gent té molta por. Les amenacen, sobretot a les joves, que moltes són mares solteres i algunes venen de Guinea o d’altres llocs de l’Àfrica i no parlen gaire bé l’espanyol. De fet, ja m’han avisat de l’hotel que, si torno, hi haurà represàlies. Però no tinc por. Des que vaig amb les Kellys no tinc por, em sento valenta. Perquè conec els meus drets. Perquè quan era allà dins no els sabia, els meus drets, i no sabia a qui preguntar-los. L’hotel té un comitè d’empresa d’UGT i CCOO, però no defensen els interessos dels treballadors. On aniràs a reclamar, si la governanta és la presidenta del comitè i el cap de manteniment, el secretari?

Jo vaig apuntar-me a les Kellys el 2017, les vaig descobrir per Facebook. Llavors era una associació, i el novembre de 2018 ens establim com a sindicat. Des que hi soc animo les companyes a afiliar-se, perquè tens més seguretat, estàs més protegida, això és així. Les Kellys som com una família, ens donem consells, planifiquem accions juntes... Al cap de poc d’estar-hi vaig dir-me «d’aquí no en marxaràs mai». Estant al sindicat he après moltes coses, moltíssimes coses. I els hotels estan espantats per la nostra força, perquè sortim a la premsa i les accions que muntem tenen molt d’impacte. Nosaltres bàsicament demanem tres coses. Que s’acabin les externalitzacions, que els tribunals ja han dit que són il·legals, que disminueixi la nostra càrrega laboral i que tinguem una feina digna, amb estones de descans. També demanem que el govern qualifiqui la nostra feina de «penosa», com els miners o aquests oficis que tenen dret a la jubilació anticipada. De moment no ens fan cas, però si no sortim al carrer ningú ens escoltarà. Els nostres lemes són «surt al carrer», «organitza’t si no vols que t’organitzin», i «si ens toquen a una, ens toquen a totes». De fet no és a totes sinó a tots, perquè estem lluitant pels drets laborals de tothom.

També estem promovent un segell de qualitat pels hotels, la «Llei Kelly»: aquells hotels que tinguin les cambreres de pis en plantilla i amb condicions dignes rebran el segell, i així el consumidor sabrà que s’allotja en un lloc que no explota. De moment el segell ja està aprovat pel Parlament, però ara està encallat, perquè sembla que UGT i CCOO volen impulsar el seu propi segell de qualitat, per fer veure que la idea és seva. Nosaltres hem anat a demanar la fi de l’externalització al Parlament Europeu, vam anar a Madrid, ara anirem a parlar amb la ministra de Treball i també anirem a Anglaterra, que ens hem agrupat en un sindicat europeu que es diu United Voices, on hi ha cambreres de pis de França, Bèlgica, Alemanya i el Regne Unit.

Ara protestem contra l’hotel Olivia Balmes, però també hem lluitat a l’hotel Hilton, on van acomiadar vuit companyes i després de lluitar-ho als tribunals, vam aconseguir que les readmetessin. I l’any passat vam declarar la guerra a l’hotel Grand Central, del senyor Pau Guardans. Aquest senyor és el president del lobby hoteler, però tot i així abusa. El seu hotel va acomiadar dues cambreres de pis per sindicar-se a les Kellys, i des de l’abril fins al novembre de 2019 vam ser allà, cada divendres, manifestant-nos a la porta de l’hotel i informant els clients dels abusos que comet aquest senyor. És indigne que el president del lobby dels hotelers doni aquest exemple i sigui el primer en externalitzar-nos. Haurien de ser un referent! Però és just el contrari: quan faltava una setmana pel judici del Grand Central van entrar a robar a l’oficina de la nostra advocada i se li van endur tots els ordinadors. I el mateix dia vam intentar entrar a casa de la companya denunciant, sort que el gos va començar a bordar i els va espantar. Quina causalitat, aquests robatoris, no? Però no ens acoquinaran. Ara estem esperant la sentència. La majoria de casos els guanyem, perquè tots són acomiadaments improcedents. Pensa que la majoria dels hotels que ens acomiaden tenen ocupacions del 90%, però els és igual, per ells som números, un número que els dona molts diners. Perquè mentre ens despatxen, ells continuen invertint: ara l’amo del meu hotel n’ha comprat un d’enorme a Santo Domingo, per exemple. Només hi ha un hotel a la ciutat on les cambreres de pis estiguin ben tractades: l’hotel Barcelona Catedral. La seva directora és una dona, ens hi vam reunir i ens va explicar que tenia totes les treballadores internalitzades, en plantilla, amb horaris de vuit hores i pauses per descansar. Diu que està en contra de l’externalització, perquè degrada les condicions laborals. De fet ella diu que és antiKelly, perquè espera el dia que deixem d’existir, perquè voldrà dir que tots els hotels respectaran les nostres condicions laborals. Sona bé, no? Però de moment el seu hotel és l’excepció.

Aquest text es publica al número 467 de al número 467L’Avenç