Albert Camus, el menorquí d’Algèria que admirava Casals, Companys i Maragall

PalmaEl 4 de gener del 1960 mor Albert Camus en un accident d’automòbil. El seu amic Jean Daniel, algerià com ell i fundador de Le Nouvel Observateur, rep la notícia per telèfon. Les seves preguntes (és un periodista, com Camus) les recull el documental de Luis Ortas Amour de vivre: “¿Era humida, la carretera?” “No, eixuta”. “¿Hi havia gaire trànsit?” “No, estava deserta”. “¿Era un mal camí?” “No, és recte”. “El destí –conclou Daniel– ha sigut el destí”.

Daniel té ara 99 anys. Fa uns dies declarava a El País: “El trobem a faltar. Sobretot, en el moment actual”. Cada any es publiquen noves edicions dels textos de Camus i cada setmana els seus pensaments i les seves frases els fan servir els columnistes d’esquerres, de dretes i equidistants. La primera traducció catalana de les seves Cartes a un amic alemany, feta per Míriam Cano per encàrrec de Lleonard Muntaner, ja va per la segona edició. Camus, d’origen menorquí, admirava catalans il·lustres com Companys, Casals i Maragall.

“No vaig aprendre la llibertat en Marx, la vaig aprendre en la misèria”, deia Camus, que va militar al Partit Comunista dos anys, entre el 1935 i el 1937. Orfe de guerra i de família materna maonesa, la seva mare, analfabeta i pràcticament sordmuda, és dona de fer feines. A la seva humil casa de Belcourt, a l’Alger colonial francès, no hi ha ni un sol llibre. Ell arribarà a premi Nobel de literatura als 44 anys, el segon més jove de la història.

Com és possible aquest miracle? El seu mestre de primària Louis Germain descobreix el talent del nen Bébert –diminutiu francès d’Albert–, a qui anomena mosquit, i convenç la padrina, Caterina Cardona, que és qui mana a casa, perquè el deixi estudiar el batxillerat (amb una beca, esclar). No és senzill, perquè necessiten els diners que els proporcionaria el seu sou de boter (que era el seu destí laboral).

La primera passió que descobreix el Camus adolescent és el futbol; la segona, el teatre. Jugava de porter perquè era la posició en què menys es gastaven les botes, i no era cosa d’haver de comprar-ne unes altres. “El que sé de la moral i de les obligacions ho dec al futbol”, va dir. Va ser actor, director i autor. Va participar en l’obra col·lectiva Revolta a Astúries –una rebel·lió de la qual informa a través de Ràdio Barcelona–, però la censura la prohibeix. Quan crea la Maison de la Culture d’Alger, esmenta la capital catalana com a referent.

La visita a Mallorca i Eivissa

El 1935 viatja a Mallorca i a Eivissa (curiosament, no a Menorca). Visita Palma, la costa de Miramar, Valldemossa, Sóller, Felanitx, Pollença, Vila i Santa Eulàlia. Deixa escrites unes pàgines sobre Sant Francesc i un vespre a un cabaret, a Palma, i sobre el port d’Eivissa, en el seu primer llibre, El revés i el dret (1937). Es tornarà a referir a les Balears unes quantes vegades més, en els seus dietaris.

La tuberculosi, que el perseguirà tota la seva curta vida de 46 anys, li impedeix dedicar-se a la docència i es fa periodista. A Le soir républicain denuncia, en una sèrie de reportatges, la situació desesperada dels berbers de la Cabília. Amb la guerra es trasllada a França i s’uneix a la resistència de la manera que millor ho sap fer: amb el periòdic clandestí Combat. “Arriscar la vida, per poc que sigui, per fer imprimir un article, és aprendre l’autèntic pes de les paraules”, va deixar escrit.

A les quatre Cartes a un amic alemany, publicades en aquest període, Camus exposa els arguments dels resistents enfront dels nazis. A diferència d’aquests, que ho sacrifiquen tot al seu ideal, Camus i la seva gent no justifiquen qualsevol mitjà; s’ho han de rumiar molt abans de fer servir la violència: “Ens vam veure forçats a respectar en vosaltres allò que no respectàveu a casa dels altres”. “No us estimeu el vostre país”, hauria retret aquest amic alemany a Camus. ¿I quin és el país de Camus? Al prefaci a l’edició italiana puntualitza que quan diu nosaltres, “no sempre significa nosaltres, els francesos, sinó nosaltres, els europeus lliures”, i també: “Desitjo contribuir, mínimament, a fer caure, algun dia, l’estúpida frontera que separa els nostres dos territoris”.

Camus es refereix a si mateix com a “francès d’Algèria” i declara haver triat ser francès el 1940, quan es muda a París. La famosa cita “m’estimo massa el meu país per ser nacionalista” no és seva. Certament, no era nacionalista; de cap nacionalisme, ni petit ni gros: “La pàtria no és l’abstracció que aboca els homes a la massacre, sinó un cert gust per la vida, comú a alguns éssers, pel qual ens podem sentir més pròxims a un genovès o a un mallorquí que a un normand o a un alsacià”. La veritat és que Albert Camus Sintes és una mescla: francès, algerià, espanyol i menorquí, tot alhora. A la seva novel·la autobiogràfica El primer home, el petit Camus demana a la menorquina analfabeta: “Què és la pàtria? [...] La mare semblà atemorir-se, com cada vegada que no comprenia. —No ho sé –va dir–, no ho sé”.

A les pàgines de Combat, Camus ressona com a veu dissident sobre l’horror d’Hiroshima: “La civilització mecànica acaba d’assolir el seu últim grau de salvatgisme”. Arriba la Guerra Freda i es nega a servir cap dels dos blocs. “No han de parlar vostès de la depuració dels artistes a Rússia, perquè és fer el joc a la reacció. No han de dir vostès que Franco es manté en el poder gràcies a l’ajuda dels anglosaxons, perquè és fer el joc al comunisme”, ironitza. Defensa la clemència i l’objecció de consciència i refusa el racisme i la pena de mort.

Franco i la pesta

A la novel·la La pesta (1947) ens avisa: “El bacil de la pesta no mor ni desapareix mai”. Fa de la pesta un personatge de l’obra de teatre L’estat de setge (1948), que ambienta deliberadament a Espanya: uniformat i condecorat, recorda, naturalment, Franco: “Tremolem davant la idea que aquest immund i solapat feixista, amb la seva tàctica hipòcrita i tortuosa, trobi la manera de salvar-se”. Camus se solidaritza amb la República derrotada i assenyala la responsabilitat aliada en no llevar Franco del mig. “Hem lliurat a Franco, per ordre de Hitler, molts republicans espanyols, i entre ells, el gran Companys. I Companys ha sigut afusellat enmig d’aquest tràfic afrontós. Hem afusellat Companys, som responsables del que ha vingut després”.

L’algerià d’origen menorquí dona suport a la vaga als tramvies de Barcelona el 1951: “Aquesta fidelitat és solitària? No. [...] 300.000 barcelonins acaben de testimoniar-ho”. Camus col·labora amb la Casa de Catalunya i amb publicacions catalanes a l’exili. Amb l’ajuda del català Víctor Alba, tradueix per primera vegada al francès el Cant espiritual i Soleiada de Joan Maragall. Pau Casals, exiliat a Prada de Conflent, escriu a Camus: “Vostè és un exemple de lleialtat que mai no podrem oblidar. Tant de bo el vostre exemple serveixi [...] als artistes i intel·lectuals lliures, que han de comprendre que tots els problemes que planteja la supervivència de la llibertat espiritual són solidaris”. Ho recorda Hélène Rufat, al llibre Albert Camus i les Balears. Camus respon com “un gran artista que estimo i de qui admiro l'actitud”. El 1959 tots dos formen part del comitè d’honor del centenari dels Jocs Florals, presidit a París per Josep Tarradellas, segons explica Josep Faulí a Els Jocs Florals de la llengua catalana a l’exili.

L’home rebel (1951) marca la ruptura de Camus amb Jean Paul Sartre i amb l’esquerra ortodoxa. “Em rebel·lo, per tant, som” (en plural), afirma l’algerià. No pot admetre el gulag: Franco no, Stalin tampoc. “En política, són els mitjans els que han de justificar el fi”, diu. Per descomptat, els anticomunistes tracten –en va– d’atreure Camus a les seves files: “Som d’esquerres, a pesar de l’esquerra i de mi mateix”. En un entorn on només hi ha els nostres i els dolents, Camus queda molt sol. “El demòcrata és algú que admet que un adversari pot tenir raó”, diu. “No es jutja la veritat d’un pensament perquè estigui a la dreta o a l’esquerra”, afegeix. I avisa, per a la posteritat: “Tota forma de menyspreu, si intervé en política, prepara o instaura el feixisme”. La democràcia, segons ell, “no és la llei de la majoria, sinó la protecció de la minoria”.

Impedir que el món es desfaci

La ferida més greu que rep Camus és la guerra civil a Algèria, amb les bombes del Front d’Alliberament Nacional i el terrorisme d’estat de la República Francesa. “Entre la justícia i la meva mare [que pot resultar-ne víctima a Alger, on viu] em quedo amb la meva mare”. Sense cap èxit, crida els uns i els altres al diàleg: “Tingueu la força de reconèixer el que és just en la causa dels vostres adversaris i de condemnar allò que no ho és en la repressió”.

Camus, que tenia un gran èxit amb les dones, i a qui li agradava el jazz i ballar, que explicava acudits verds als linotipistes de Combat, ara s’expressa així: “Amb la meva terra perduda, jo ja no seré ningú”. A Estocolm, en recollir el Nobel, assenyala: “Cada generació, sens dubte, es creu destinada a refer el món. La nostra [...] ha d’impedir que el món es desfaci”.