Així era la vida als laboratoris on es va fabricar la bomba atòmica

BarcelonaRoy J. Glauber tenia 18 anys quan va agafar un tren, sense saber ben bé el seu destí, per anar a Los Alamos, un laboratori aïllat i secret on les ments més privilegiades treballaven en la creació de la bomba atòmica. Glauber aleshores estudiava Física i uns cursos de doctorat a Harvard, i va anar-hi voluntàriament perquè si no temia que l'enviessin al front japonès. Era el 1943 i a Los Alamos tots eren molt joves. Els científics més grans tenien poc més de 30 anys. "Tota aquesta gent jove produïa bebès més eficientment que qualsevol altra cosa que es produís en el laboratori", explica a La última voz (Ariel).

El científic, després de Los Alamos, no va voler treballar mai més en res que tingués a veure amb les armes i es va dedicar a fons a l'òptica quàntica: li devem, en part, el làser i va guanyar el Nobel el 2005. Glauber va conèixer un dels dos autors de La última voz, el catedràtic de física teòrica José Ignacio Latorre, en un congrés al Centre de Ciències Pedro Pascual de Benasque. Després d'una densa jornada, Glauber li va confessar a Latorre que no havia tastat mai un mojito, i aquesta va ser l'excusa per començar a parlar mentre refrescaven el paladar. Amb l'altra autora del llibre, María Teresa Soto-Sanfiel, es van anar trobant, sovint de manera fortuïta, i el científic va anar desgranant els seus records sobre la creació de la bomba atòmica. Glauber, l'últim supervivent del Projecte Manhattan, no va poder llegir el llibre: va morir el 2018.

Glauber parla de com era la vida en aquell lloc aïllat del qual ningú en sabia res: dels carrers enfangats, de la precarietat -cobrava molt poc perquè hi havia una gran recessió econòmica-, de les poques possibilitats de captar l'atenció de les encara més poques noies que treballaven als laboratoris, i del fet que no hi havia activitat religiosa. Per llei, i pel nombre de militars, hi havia d'haver un capellà però quan finalment l'exèrcit en van enviar un, Glauber assegura que mai va veure que fes cap missa i que es dedicava sobretot a jugar a futbol. Tampoc es parlava de política.

El científic no expressa en cap moment cap sentiment de culpa ni cap penediment. "L'hi vam preguntar, però sempre esquivava la pregunta parlant de tots els qui morien als diferents fronts de la Segona Guerra Mundial o per culpa de les bombes incendiàries", detalla Soto-Sanfiel. "Explícitament mai va dir que estigués penedit de la seva feina ni que li sabés greu el resultat, però no n'estava especialment orgullós i ens va explicar que, quan va poder, va marxar. Mentre altres companys es van quedar per treballar en la fabricació de la bomba d'hidrogen, ell no en va voler saber mai més res i ni tan sols va voler publicar els escrits científics o els càlculs que havia fet a Los Alamos perquè no volia que se l'associés amb la bomba atòmica", afegeix la periodista.

Els científics no tenien ni veu ni vot

"Els científics no van saber mai ni quan ni com ni on es tiraria la bomba", afirma l'autora. La comunitat científica no va tenir mai ni veu ni vot. Alguns, com Robert Wilson, van demanar que s'aturés el projecte després de la caiguda del règim nazi, el maig del 1945. La majoria, entre ells Glauber, aconsellaven que es fes tan sols una demostració del poder de la bomba, però que no s'utilitzés contra ningú. Glauber va ser testimoni de la prova Trinity, que es va fer al sud de Nou Mèxic, a uns 400 quilòmetres de Los Alamos, el juliol de 1945. El científic va explicar als autors del llibre que Trinity va ser "molt gran i sinistre". Van aparèixer núvols ondulants, la sorra del desert es va fondre i es va tornar verdosa. Ell i els seus companys es van aterrir. En tot el laboratori es va instaurar el silenci absolut durant tot el mes següent a la prova i els científics van saber que s'havien llançat les bombes de Nagasaki i Hiroshima a través dels diaris.

Al llibre, Glauber també parla d'alguns casos d'espionatge i de la injusta persecució d'Oppenheimer, el líder científic del Projecte Manhattan, que després del llançament de la bomba va ser víctima de la caça de bruixes liderada per un senador amb problemes amb la beguda, Joseph Raymond McCarthy. Va ser un procediment en el qual s'inventaven normes legals a mesura que avançava, relata Glauber. Fos com fos, la família d'Oppenheimer també es va veure afectada per tot plegat: la seva filla es va suïcidar i el fill es va fer fuster i es va aïllar a les muntanyes. "Oppenheimer va ser un màrtir de la histèria", diu Glauber.

Després de Los Alamos, Glauber va prosseguir la seva carrera com a físic. El Nobel va ser del tot inesperat. Es va casar, es va divorciar i va criar sol els seus dos fills. Ser pare a jornada completa, explica, va fer que tingués menys temps per investigar o publicar articles amb els resultats, i d'alguna manera la seva carrera científica se'n va ressentir. Va rebre el premi Nobel el 2005 per uns treballs realitzats el 1964, quan encara estava casat i no havia de fer-se càrrec dels fills tot sol. Amb tot, Glauber diu que no hauria canviat per res del món la seva experiència com a pare.

No es pot aturar el coneixement ni la capacitat de destrucció

¿La bomba atòmica va servir per fer por i aturar guerres? "La història del segle XX està condicionada per la carrera armamentística, però també és quan hem viscut un període més llarg de pau en molts països", diu Latorre. "Si la capacitat de destrucció de les armes no fos tan gran segurament ara estaríem en una Tercera Guerra Mundial. Hi ha una contenció precisament per aquesta capacitat destructiva", afegeix. Sigui com sigui, segons el físic, el coneixement no es pot aturar. Hi ha milions de persones estudiant a universitats d'arreu del món: "Tard o d'hora arriben a uns resultats i és inevitable que s'assoleixi una capacitat de destrucció il·limitada. No es poden aturar el coneixement humà ni la ciència; el que tenim sobre la taula és un problema ètic", conclou el físic.