Alain Platel: “No puc acceptar que som aquí per morir: no hi estic d’acord”

BarcelonaFeia anys que el belga Alain Platel, coreògraf i fundador de Les Ballets C de la B, no aterrava a Barcelona -“No he reconegut ni l’aeroport!”, deia ahir, al·lucinat, abans de saber que, efectivament, la terminal és nova-, però els seus espectacles sí que han anat venint -com Vsprs (2007), Pitié! (2009) i Gardenia (2011)-. Ahir va estrenar Tauberbach al Teatre Lliure, on es representarà fins demà dins el festival Grec. És un muntatge amb cinc ballarins i una actriu que parteix de la fusió de dues experiències impactants i extrasensorials: el documental Estamira, sobre una dona amb esquizofrènia que viu en un abocador de Rio de Janeiro, i el disc Tauber Bach, en què persones sordes interpreten Bach.

Torna a la música de Bach, una constant en les seves obres.

Acabo de començar una biografia sobre Bach d’un director d’orquestra que diu que si pogués gravar totes les cantates treballaria fins als 120 anys. I Bach ho va fer en pocs anys! És inacabable. Molta gent que treballa amb la seva música està obsessionada amb la genialitat matemàtica de les composicions, però jo no sé llegir música i per tant m’hi connecto des d’un altre lloc: estic fascinat per la qualitat emocional de la música i l’efecte sentimental que té en la gent. N’he sentit moltes versions, però la més emocionant és Tauber Bach. ¿Com van descriure la música de Bach amb paraules perquè persones sordes la cantessin?

El resultat no té a veure amb el concepte de bellesa convencional.

Exacte. Però connecta amb un tipus de llenguatge visual que intento portar a l’escenari.

En la mateixa època va descobrir el documental sobre una dona que viu en un abocador i que finalment protagonitza Tauberbach.

Havia intentat treballar amb els dos materials per separat, des de fa set anys, i al final es van trobar. Sé que sovint es descriu la meva feina com un treball amb persones borderline però jo no ho veig així: és gent normal amb la capacitat de descriure sentiments que no es poden copsar amb paraules i ho fan amb una fisicalitat extrema. L’Estamira té esquizofrènia, però això ni es menciona. És presentada com una dona poderosa amb una manera de veure el món molt original. Diu unes frases que són grans missatges.

Per exemple, diu: “No estic d’acord amb la vida”.

Jo tampoc hi estic d’acord. Tot i que la gent pensi que sóc una persona depressiva, no és cert! Realment m’agrada molt la vida [riu] i no puc acceptar que som aquí per morir. Construeixes tantes coses, és tan emocionant, hi ha tant per descobrir... ¿Només per acabar desapareixent? Com tothom, m’imagino: Què pot passar després? Pot ser encara millor?

Sent algun tipus d’espiritualitat?

Si penso com de bona catòlica va ser la meva àvia, l’envejo. Creure en el conte de fades de la fe cristiana ha de donar molta pau i consol. He viscut la mort molt de prop els últims dos anys i veure algú enfrontar-s’hi és una cosa brutal. Et diu més de la vida que cap altra cosa. ¿Els personatges que Estamira veu a l’abocador, a Tauberbach, són els nostres desitjos i fantasmes?

Es pot veure així. El públic també pot pensar que ell no viu en un lloc així, però és evident que és una metàfora aplicable a tots nosaltres. De vegades tots trobem difícil bregar amb la vida i llavors acabem analitzant com la vivim, si vivim plenament o no... Fins i tot si ets ric hi ha moments que la vida és difícil. Tauerbach mostra que en qualsevol situació sempre pots triar, fins i tot en els moments més durs. El missatge crec que és la urgència de viure, l’amor per la vida.

Li preocupa què pensa el públic?

Sí. Quan era més jove volia impactar l’audiència, fer-los aixecar, ser provocador. Després he vist que el públic és un amic, no un enemic, algú amb qui vols compartir problemes o opinions agudes, però sempre amb generositat, donant-los la mà.

Fa 30 anys de la fundació Les Ballets C de la B, una gran plataforma d’artistes belga. ¿Per vostè encara és el lloc ideal des d’on treballar?

Totalment. La companyia ha tingut problemes els últims cinc anys amb les comissions de cultura que assessoren el govern. Ens han retallat els ajuts i ha sigut molt complicat i trist i una pèrdua de temps. Però la crisi fa que t’adonis que has de repensar el sistema i no donar per descomptat que mereixes una subvenció.