'Aladdin', un geni musical desaprofitat

Direcció: Guy Ritchie. Guió: John August i Guy Ritchie. 128 min. EUA. Amb Will Smith, Mena Massoud i Naomi Scott.

És 'Aladdin' el treball més gamberro, per avorrit, que ha signat Guy Ritchie? Un autosabotatge? Quan el 1992 va estrenar-se 'Aladdin', de Ron Clements i John Musker, Disney estava en un gran moment, capitalitzant el gir Broadway que va arrencar amb 'La sireneta' (1989), i aquella pel·lícula va suposar una fita postmoderna perquè va saber transformar la lectura orientalista de 'Les mil i una nits' en un llargmetratge 'camp' encisador, gràcies a un bon treball tècnic i al carisma hiperactiu de Robin Williams, el geni blau. Ara, 25 anys més tard, Disney pretén replicar l’èxit amb un 'remake' amb actors reals i fons digitals hiperreals que copia el catàleg iconogràfic del film original, actualitza personatges seguint el guió de la sensibilitat actual identitària i... poc més. Una operació cosmètica en tota regla. El problema de tot plegat no està tant en la lectura comparada amb el film del 1992 –un exercici inevitable en tant que Ritchie gairebé no es desvia del relat d’aquella pel·lícula– com en la manca d’expressivitat de la nova adaptació, amb una posada en escena deslluïda i llastrada per uns codis estètics ferris que responen, pensem, a l’estratègia de Disney de rendibilitzar la nostàlgia com a producte d’entreteniment. On queda, doncs, l’entreteniment boig i brut que practicava Guy Ritchie? On la lectura profunda de l’arxiu Disney? Enlloc.