Alabama Shakes apugen el nivell del Cruïlla

BarcelonaUna gran ovació va rebre els nord-americans Alabama Shakes quan a les 21.45 h van sortir a l’escenari en la segona jornada del Festival Cruïlla al Parc de Fòrum. Brittany Howard, la cantant i guitarrista del grup, només va necessitar un tema per validar les expectatives. Un blues travessat pel falset va obrir un camí que progressivament va anar cap a aquell territori màgic adobat a parts iguals pel blues, el soul i el rock.

La presència de tres coristes i la versatilitat dels teclats van redimensionar les cançons dels discos Boys & girls i Sound & color, però va ser el carisma de Howard el fet diferencial que va convertir el concert en extraordinari, malgrat que el so no arribava de manera uniforme a tot arreu. En alguns llocs no se sentien bé els greus i en altres la veu sonava esmorteïda, però quan s’encertava la ubicació es podia gaudir amb l’exhibició d’una cantant que honora el llegat de les grans veus del sud dels Estats Units i, esclar, també la de Janis Joplin. Sempre molt expressiva i jugant amb les dinàmiques del micròfon, ara lluny, després a prop, Howard va ser capaç dels aguts més emotius i els greus més estripats mentre el públic anava rendint-se a l’evidència de ser davant d’una artista espectacular i que tot just té 27 anys. Sens dubte el concert dels Alabama Shakes ha sigut un dels millors d’una edició del Cruïlla que divendres va aplegar 22.000 espectadors i ahir uns 20.000, xifres que consoliden el model del festival.

Unes hores abans el gallec Xoel López havia saludat el públic dient “Gràcies per l’esforç de ser sota aquest sol”. Era una tarda especialment calorosa i els més valents, que no eren pocs, seguien el pop de López i la seva banda a l’escenari Time Out. Molts altres van buscar l’ombra que projectava l’escenari StubHub, on l’octet novaiorquès Snarky Puppy va oferir un refrescant concert de jazz fusió, amb estimulants esquitxos de funk i una agradable cura del so.

La calor feia que els gots de cervesa duressin menys que el valor de la lliura després del Brexit. Almenys va ser així fins a les vuit, quan el brasiler Leandro Roque de Oliveira, àlies Emicida, va engegar una maquinària hip-hop acompanyat d’un trio en què la singularitat l’aportaven la percussió i el cavaquinho. A poc a poc l’escenari Radio 3 va anar acollint gent encuriosida per una manera de fer que en tot moment mantenia una certa empremta afrobrasilera, tant pel fraseig d’Emicida com per la riquesa rítmica. A més, ell va buscar constantment la complicitat del públic. Al tercer tema ja havia cridat “Barcelona” una dotzena de vegades.

Hi ha altres maneres de captar l’atenció dels espectadors. Tim Booth, el cantant dels James, va surfejar damunt el públic buscant potser el que la seva música ja no pot oferir. De fet, el concert d’aquests supervivents del so de Manchester va ser seguit amb certa indiferència més enllà de les primeres files. En canvi, els granadins 091 van triomfar interpretant amb convicció el cançoner que els va convertir en un dels grups més sòlids del rock espanyol dels 80 i principis dels 90.