Al magatzem d’un estudi abandonat

En el nostre món, una orquestra sencera equival a una senzilla pista de teclat. Et sentiràs pressionat, és la pista de teclat més cara de la teva carrera suïcida i tothom t’estarà al damunt perquè no la caguis. Una cosa és certa, tu ets qui ha posat el teu grup en condicions de poder-s’ho permetre, no hi ha ningú que pugui saber millor que tu què se n’ha de fer d’aquesta gravació, tot i que estàs mort de por i encara no ho saps! Tranquil, que et deixin fer, que et deixin pensar.

L’obsessió que tenim en la música pop per anar a temps no existeix en la música clàssica. Nosaltres anam al mil·límetre d’una manera exagerada. No ho fem perquè siguem uns depravats, senzillament l’experiència ens hi ha duit perquè no hi ha altra manera de sonar bé. En la música clàssica no hi passen, per aquí: els seus instruments són d’una altra naturalesa, ells es fixen en altres coses, les seves prioritats són molt diferents, i moltes vegades entren en conflicte amb les nostres necessitats. És molt important que hagis assistit a les sessions d’enregistrament de l’orquestra. Hi ha mil micròfons però només en faràs servir tres: els tres que té el director damunt el cap. En aquestes pistes l’orquestra ve sencera i perfectament mesclada. Si se t’acudeix aixecar el micròfon que, per exemple, té la flauta a només un metre, sembla que estigui tocant un altre dia, en un altre lloc, un altre tema, a part d’un poc desafinat. Aquesta sensació no és real, l’orquestra sona com sona -i molt bé- per això, perquè tothom va un poc al seu aire, retarden, accentuen, acceleren... i tot funciona. Això en el nostre món és impossible.

Arribes a casa amb un disc dur ple de clarinets, violins, trompes, i heu de gravar la bateria. Teniu dues opcions, seguir el metrònom o seguir l’orquestra. L’orquestra no la pescareu, no perdeu el temps. En el moment de la gravació el director duia el metrònom als cascos, però descobriu que no en feia massa cas. No passa res, ja és això. Després del primer ensurt us hi començau a avesar, aquest ad libitum permanent us agrada, ells tenen raó! La millor opció és posar tota l’orquestra a les pistes 23 i 24, i que vagi fent. No vull dir que la posis fluixa, pot estar ben forta i arribar a sonar per sobre de tot, però considerau-la com un aire independent, un volum d’espai que va quedar enregistrat en una altra època, heu trobat les cintes al magatzem d’un estudi abandonat, una meravella, màgia sonora, fantasia.

BOLOCONSELL:

Si ja tens clar el repertori intenta reduir un poc l’equip, menys pedals, guitarres i teclats