Un al·legat contra Franco i contra la repressió del català i dels Jordis al bell mig d'El Retiro
L'artista Pep Agut converteix un projecte al Palacio de Cristal en una crítica al colonialisme, la monarquia i el franquisme
MadridLa primavera dura molt pocs dies a Madrid. La calor ho acapara tot de seguida. Però fins a mitjans de maig sol haver-hi una explosió de verd –i de pol·len– que té com a epicentre el parc d'El Retiro. La visita gratuïta al Palacio de Cristal, un ampli pavelló que des del 1990 alberga exposicions d'art contemporani gestionades pel Museu Reina Sofia, es fa obligada. I tothom que s'hi acosti aquest any, en plena polarització per les eleccions madrilenyes del 4 de maig, hi trobarà un projecte que busca remoure consciències i que ja compta que rebrà una bona colla de denúncies: una crítica a la violència del colonialisme, al franquisme i a la monarquia que amaga també un al·legat contra la repressió dels Jordis, del català i, en definitiva, contra l'autoritarisme.
És obra de l'artista conceptual català Pep Agut (Terrassa, 1961), a qui el director del Reina Sofia, el valencià Manuel Borja-Villel, li va confiar fa dos anys crear un projecte específic per al Palacio de Cristal. "El considero un dels artistes més intel·ligents que tenim al país i cada cop que canvio de museu parlo amb ell", rememora Borja-Villel sobre el fet que el 2000 ja creés un projecte específic per al Macba. En aquesta ocasió es tradueix en un conjunt de columnes de guix escampades pel terra del Palacio de Cristal amb textos gravats a cadascuna. Són la reproducció de part de les columnes originals i van acompanyades del que Agut ha batejat com a "Franquitos", reproduccions en guix de diferents tubercles procedents del Virregnat de Mèxic i Filipines amb els quals construeix al bell mig de l'espai un "tòtem marcià" que vol esdevenir una sàtira de Franco.
L'obra d'Agut és producte de llargs processos d'investigació històrica. Per al projecte del Palacio de Cristal, va partir del concepte de ruïna i d'aquí es va aferrar a tres elements. Primer, el mateix palau, construït a finals del segle XIX per ordres d'un ministre català, Víctor Balaguer, que acabaria sent un dels impulsors de la Renaixença. L'espai va servir per albergar l'Exposició de Filipines el 1887, només onze anys abans de la pèrdua de totes les colònies espanyoles. Estirant el fil: Agut volia plasmar com "la transparència del vidre servia per ocultar moltes coses" a través de l'exposició. Sobretot, el colonialisme que desembocaria en la fi d'un imperi.
L'exposició es titula Meridiano de Madrid: sueño y mentira i es pot visitar fins el 29 d'agost. Bona part dels textos són del catàleg de l'Exposició de Filipines, "una exhibició difícil d'imaginar per com de bruta estava de violència, imperialisme, sexisme, masclisme, monarquia i colonialisme", diu Agut. Fins al punt de descriure "Negritas puras, amarillas y verdes oscuras". Però d'altres són aportacions personals de l'artista. Com és el cas dels Jordis i del català. En dues columnes tallades s'hi llegeix: "Subjecte 1. detingut el 16-10-2017" i "Subjecte 2. detingut el 16-10-2017". Són les dates en què Cuixart i Sànchez van ingressar a la presó per primer cop després de l'1-O. En una altra es fa referència a la prohibició del català en l'educació i els llibres de comptabilitat per part de Carles III. (1768) "El mejor alcalde de Madrid prohibeix totalment la meva llengua", s'hi llegeix en català. "I així estem", conclou Agut, amb d'altres columnes amb crítiques a la monarquia i a l'extrema dreta.
Courbet, Goya i Picasso
Agut es va inspirar en tres artistes. Primer, Gustave Courbet, de la Comuna de París, acusat de derrocar la columna Vendôme erigida per Napoleó, considerada aleshores un monument a la barbàrie i al militarisme –d'aquí la representació de les columnes del mateix palau destruïdes–. Segon, Francisco de Goya, per ser el primer artista a introduir text a la imatge, com a El son de la raó produeix monstres –per això posa un text a cadascuna de les columnes–. I tercer, Pablo Picasso, pel fet d'exposar per al Reina Sofia i inspirant-se en Sueño i mentira de Franco, la col·lecció de 18 vinyetes que va publicar fins i tot abans que el Gernika en què el 1937 fa una sàtira del cabdill del bàndol insurreccional durant la Guerra Civil –l'ombra del "tòtem marcià" de Franco fa la silueta perfecta del Franco de Picasso.