“Al front rus es van obrir moltes panxes i es van tallar molts colls”

Barcelona“El exterminio de Rusia es exigencia de la Historia y del porvenir de Europa ”. A Catalunya, les fervents crides de Ramón Serrano Suñer, ministre d’Exteriors del govern de Franco, per combatre el comunisme a Rússia no van tenir una resposta multitudinària. De la província de Barcelona s’hi van allistar 425 voluntaris, de València 450, de Tarragona poc més d’un centenar, de Lleida no arribaven a cent i de Girona només 67. Els franquistes van arribar a acceptar un noi de 16 anys i un home que en tenia 43. Però de tots aquests voluntaris catalans que es van allistar a la División Azul el juny del 1941 se n’ha parlat ben poc.

L’escriptor Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) s’hi ha atrevit en un llibre inspirat en part en les memòries familiars -el seu pare i el seu oncle es van allistar a la División Azul- i en part ficcionat. Dins el riu, entre els joncs (Males Herbes, 2018) explica la història de tres homes que es van allistar de manera voluntària i per raons diverses a la División Azul. Cap d’ells té nom i s’identifiquen per la veu (estan escrits en primera, segona i tercera persona). “Hauria pogut demanar al ministeri de l’Exèrcit els informes del meu pare i el meu oncle però al final vaig preferir no tenir-ne informació real -explica Munné-: sempre m’he fet moltes preguntes sobre els motius pels quals van decidir allistar-s’hi, què hi van fer, però ells no van voler explicar-ho i he preferit especular”. Hi havia també un cert desassossec sobre què podia trobar als expedients. “Van viure coses molt bèsties, eren a primera línia i va ser una guerra de trinxera i baioneta”, diu l’autor. No és la primera vegada que Munné-Jordà s’endinsa en la memòria personal. Entre Sant Peters i Sant Pau (Edi-Liber, 1999), finalista del premi Sant Jordi, és la visió dels fills dels que van lluitar a la Guerra Civil.

Els fets històrics que explica Dins el riu, entre els joncs són reals, els personatges no. Però són força versemblants: un s’hi allista per venjar la mort del pare, un altre per netejar el seu expedient i poder fer de mestre, que és el que més desitja, i el tercer perquè s’ofega a l’Espanya de la postguerra i vol aprofitar el viatge per fugir-ne. “Em plantejo per què hi van anar, què hi van fer i com els va canviar tot plegat”, diu l’escriptor. Totes les anècdotes de la novel·la estan documentades: els embats de la infanteria a 40 graus sota zero, sense menjar ni dormir després que s’acabessin els trossos de carn de cavall impossibles de descongelar, les amputacions i les visites als eficients prostíbuls alemanys, amb la inspecció prèvia del penis i la desinfecció posterior.

Oblidar la barbàrie

Els que van tornar a Espanya van optar pel silenci. Al front rus hi van anar intel·lectuals com Luis Romero, el director de La Codorniz ;el cineasta Luis García Berlanga, i el policia i escriptor Tomás Salvador. “Abans de marxar es van comprometre a no explicar res o podien ser castigats, hi havia molta repressió” diu Munné-Jordà. A més, molts van preferir intentar oblidar. Un dels personatges del llibre es pregunta constantment com li pot explicar a ella, la seva xicota, tot el que ha hagut de fer al front rus: “Hi va haver milers de morts i va ser un enfrontament cos a cos, amb baionetes i ganivets, es van obrir moltes panxes i es van tallar molts colls, es van fer coses molt bèsties”, diu l’escriptor vilanoví, que publica novel·les i relats des de finals de la dècada dels 70 -com ara El mirall venecià (Pagès, 2008) i Michelíada (Males Herbes, 2015)-, dirigeix la col·lecció Porpra i Plata de Pagès des del 2000 i ha sigut un dels impulsors de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia, fundada el 1997.

L’autor recorda que a la dècada dels 50 havia anat alguna vegada amb el seu pare al local que la División Azul tenia en un pis que hi havia prop de la rambla de Catalunya. “Hi havia un menjador molt gran, amb esvàstiques, on es feien els dinars”, diu. La Hermandad Nacional de la División Azul encara existeix i és activa.