Aki Kaurismäki: “La Unió Europea no té cap tipus de moral”

VigoDarrere la imponent presència d’Aki Kaurismäki (Finlàndia, 1957), intimidatòria a vegades, s’hi amaga una persona profundament tímida. Envoltat de molta gent es mostra esmunyedís, però en la calidesa d’un petit grup de coneguts pot explicar tota classe d’anècdotes personals, com aquella vegada que va viatjar fins al cercle polar àrtic, a Noruega, i es va sentir aclaparat per un paisatge que “era com estar davant una gran pantalla celestial en Cinemascope”.

Aki Kaurismäki: “No m’agraden ni els déus ni la religió”Kaurismäki, que fa més de 28 anys que viu amb la seva dona Paula i els seus gossos a la localitat portuguesa de Viana do Castelo, a prop de la frontera amb Galícia, va presentar dijous a Vigo El otro lado de la esperanza, que divendres que ve arriba als nostres cinemes. És la segona pel·lícula d’una suposada trilogia d’històries ambientades en ciutats portuàries i, com passava a Le Havre (2012), aborda el drama migratori actual, al qual Europa no sembla voler donar cap resposta. Han passat cinc anys entre una pel·lícula i l’altra i el cineasta es mostra més pessimista que abans pel que fa al problema dels immigrants que viatgen al nostre continent amb l’esperança de millorar la seva vida. “En aquest temps la realitat s’ha tornat més fosca”, respon Kaurismäki. “El món ha anat a pitjor i crec que un cineasta ha de reflectir això en les seves pel·lícules. Jo m’he tornat fosc. Bé, jo no, el meu cinema. En realitat, tot s’ha tornat més fosc”. I sentencia, amb el seu humor càustic i, potser, una mica finlandès: “Com va dir Dostoievski, si la imatge del mirall està inclinada, no culpis el mirall”.

El otro lado de la esperanza explica la història del jove Khaled (Sherwan Haji), un refugiat sirià que arriba al port d’Hèlsinki amagat en un vaixell, tot ple de carbó. En paral·lel, la pel·lícula segueix en Wikström (Sakari Kuosmanen), un venedor de camises i corbates que canvia radicalment de vida i acaba regentant un vell restaurant al qual arribarà el Khaled després d’haver-se escapat d’un centre d’internament en veure denegada la seva sol·licitud d’asil polític. “Al govern finlandès i al poble finlandès el problema dels refugiats els va explotar a les mans. De sobte, Finlàndia, que era un país que acollia uns 700 refugiats cada any, va veure com es multiplicava la quota. La gent es va tornar boja i el govern va començar a fer fora persones”, diu sobre les raons per tornar a Finlàndia a filmar el film. I afegeix: “És més que obvi que la Unió Europea no vol cap persona d’aquests països dins les seves fronteres. La Unió Europea d’avui dia no té cap tipus de moral, només creu en els diners. Abans, quan va néixer i encara es deia la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, tot era diferent. Acabàvem de sortir de la guerra. Ara, en canvi, als polítics només els interessen els diners”.

Chaplin com a mestre

El cineasta, que va guanyar a la recent Berlinale l’Os de Plata al millor director per El otro lado de la esperanza, reprèn aquí el xoc entre comèdia i drama que és habitual en el seu cinema, encara que insisteixi, parapetat darrere un got d’Albariño i una cigarreta electrònica que sempre li penja del llavi, que “no té sentit de l’humor”. “Un fill de puta molt intel·ligent un cop va dir que si mostrem la veritat de manera oberta ningú la voldrà veure. En els meus films intento situar la veritat darrere la comèdia i la música”, afirma. “I fins i tot així, ningú vol enfrontar-se a la veritat”, reflexiona. “Però l’humor no fa mai mal. Sempre em dic a mi mateix: tornem a Chaplin. Ell continua sent el millor de tots”.

Durant la première a Vigo d’ El otro lado de la esperanza, Kaurismäki va afirmar que en aquest film havia intentat copiar el creador de Charlot i que per això “la pel·lícula no és tan fluida com altres”. “Potser no soc gaire hàbil”, va confessar amb modèstia a un públic entregat. “Ell és un mestre i jo no”, es va disculpar. Es consideri un autèntic mestre o no, el finlandès treballa en el film moltes de les constants ètiques i estètiques que apareixen a la seva filmografia, des dels canvis de gèneres fins als personatges peculiars, l’austeritat gestual dels intèrprets o la tendresa que desprenen els protagonistes: “Tinc tendència a veure de manera romàntica la pobresa. Crec que els pobres són capaços del millor de l’ésser humà, tal com mostrava Buñuel a Los olvidados o Los olvidadosNazarín. He sigut pobre, ric i les dues coses. I he sigut més feliç quan era pobre”.

Tampoc és gratuït que El otro lado de la esperanza tingui com a principal escenari un restaurant. Aki Kaurismäki, que és especialment hàbil en les escenes de bar, explica per què n’apareixen tants al seu cinema: “Per començar, necessito una estructura que sostingui els personatges de la pel·lícula -explica-. No els puc mostrar parlant al bosc. Renoir sí que podia, però jo no. Potser és perquè tinc diversos restaurants a Hèlsinki. De vegades m’arribo fins a un, m’assec en una taula, observo i penso «puc fer això o puc fer aquesta altra seqüència». D’aquesta manera, per a mi tot és molt més econòmic. I també hi puc beure, per descomptat”.